Datasets:

Modalities:
Text
Formats:
parquet
Libraries:
Datasets
pandas
License:
Dataset Viewer
Auto-converted to Parquet
lang1_code
stringclasses
10 values
lang2_code
stringclasses
11 values
lang1
stringlengths
40
94.2k
lang2
stringlengths
40
99.6k
ast
ca
Introducción al analisis forense con distribuciones GNU/LINUX.
Introducció a l'anàlisi forense amb distribucions GNU/Linux.
ast
ca
Creación de un almacén de datos con BBDD Oracle y la herramienta Discoverer.
Creació d'un magatzem de dades amb BBDD Oracle i l'eina Discoverer.
ast
ca
Monografía ilustrada sobre la iconografía mariana escrita por Manel Trens en 1947.
Monografia il·lustrada sobre la iconografia mariana escrita per Manel Trens el 1947.
ast
ca
Entrevista con el escritor albanés Bashkim Shehu
Entrevista amb l'escriptor albanès Bashkim Shehu
ast
en
Afondamos nesti trabayu con abonda exemplificación en dellos de los principios teóricos que sofiten el nuesu trabayu toponímicu y qu'ufiertemos a la consideranza nel curtiu ensayu Toponimia: Teoría y Actuación (Uviéu, ALLA, 1995). Fixámonos na documentación primaria que siempre ye afayadiza pa encontar l'estudiu etimolóxicu de los topónimos analizando, de mano, un documentu de 863 (copia del sieglu XIII); llueu dellos nomes de llugar asturianos conseñaos en dos cartularios lleoneses. N'ocasiones apúrrennos nueva información, dacuando conroblen les nueses suposiciones
Following the short essay Toponimia: Teoría y Actuación [Toponymy: Theorie and Performance] (Uviéu, ALLA, 1995) we further explore the issue by presenting abundant examples of the toponymic work. We look at the primary documentation that is always adequate to support etymological study of place names and we analyze, firstly, a document of 863 (in the 13th century copy) and then some Asturian place names which were registered in two leonese cartularies. We also provide new information, that confirms our main assumptions
ast
en
Partiendo de la clasificación dialeutal de Menéndez Pidal, nel so trabayu de 1906, y analizando trabayos de R. J. Penny, F. García González y otros, faise un estudiu qu'empobina a falar de les llendes orientales del dominiu llingüísticu ástur; al empar alviértese de la situación llingüística de Cantabria onde se dixebren nidiamente dos estayes, una nor-occidental o Santiyanesa en bona midida contiuadora del dominiu ástur contra oriente; otra sureño-oriental o reinosino-tresmierense fondamente castellanizada xunto a Las Encartaciones vizcaínes. Alúdese, al empar, a posibles organizaciones internes de caúna d'estes dos estayes y pásase a ver el procesu hestóricu que llevó a una castellanización fonda de Cantabria
Taking Menendez Pidal's dialectal classification made in his work of 1906 as starting point, as well as others made by R. J. Penny, F. García González and others, a survey was made with the aim of dealing with oriental variety of the Astur-Leonese area; at the same I will also deal with time, the linguistic situation from Cantabria where we can find two clearly separated areas; the north-oriental one and the Santiyanesa one which is great deal responsible for the continuation of the area in the east side; another one south- oriental or reinosino-tresmierense really influenced by the Castilian language together with Las Encartaciones from Vizcaya. A possible internal organization of each of these two areas is also dealt with as well as the historic process that took to the deep castellanization of Cantabria.
ast
en
L'oxetivu principal d'esti trabayu ye analizar tolos aspeutos relativos al procesu de traducción a llingua romance d'un fueru llatinu del que la primer copia caltenida remonta al primer cuartu del sieglu XII y atópase na Catedral d'Uviéu. Del testu romance llegaron a nós tres versiones llixeramente distintes, toes elles del sieglu XIII. La comparanza d'eses tres versiones col testu llatinu dexa concluyir que son resultáu d'un únicu procesu de traducción en que'l traductor caltúvose escrupulosamente fiel al testu orixinal, pero esforzóse tamién n'afaer la sintaxis llatina al romance. Como hai ciertes diferencies ente los tres testos romances foi necesaria la revisión rigurosa de los mesmos, pa pescudar cuál de les versiones ye o representa más fielmente'l testu orixinal. De resultes d'ello concluyóse que nenguna d'elles ye la traducción orixinal, sinón que les tres copies unvien a un orixinal perdíu y propónse tamién que, de les tres versiones romances llegaes hasta nós, la del monesteriu de Benevívere ye la más cercana al que sedría'l testu de la traducción orixinal. El testu de Benevívere déxanos añadir dellos datos de tipu llingüísticu non consideraos en trabayos anteriores que taben basaos nos otros dos manuscritos (el d'El Escorial y el de la Real Academia de la Hestoria). Estos datos, fundamentalmente de tipu léxicu, abonden na caracterización como asturianu de la llingua de la traducción orixinal.
The main goal of this paper is to analyse the translation process of a Latin code of law, the so-called Fueru de Lleón, into a Romance language. The first known copy of this code, or 'fuero', dates back to the first quarter of the 12th century and can be found in the Cathedral of Uviéu. Three slightly different versions from the 13th century Romance language text have been preserved and their comparison with the Latin source text reveals that they result from the same translation process in which the translator was completely faithful to the Latin text, while at the same time he made efforts to adjust the Latin syntax to the Romance language form. As there are several differences between the three Romance texts, a rigorous revision was necessary to explore which one represented the source Latin text more faithfully. The analysis concluded that none of them was the original target text, and that the three of them point at a lost original text. It is also suggested that, from the three versions preserved to present times, the text from the Monastery of Benevívere is the closest one to the original translation. The Benevívere text introduces new linguistic data which were not considered in previous work and which are based on two other manuscripts (the text from the Monastery of the Escorial and the one from the Royal Academy of History). These data, mainly lexical, reinforce the idea that Asturian was the target language of the original translation.
ast
en
Dientro del conxuntu de procedimientos d'arriquecimientu léxicu, tanto en sincronía como en diacronía, el más importante ye, de xuru, la formación de pallabres, d'unidaes léxiques nueves, que se formen partiendo d'elementos radicales que yá esisten nel patrimoniu léxicu de cada llingua y pente medies de procedimientos mui diversos. Esti trabayu céntrase nun aspeutu concretu d'esa formación de pallabres: un recorríu sobre'l grau de motivación, el grau de tresparencia, diendo dende la frase sintáctica llibre, onde tovía nun hai compuestu n'absoluto, hasta llegar a la unidá —con acento únicu— que denomamos compuestu
Within the set of procedures for lexical enrichment, both as regards synchrony and diachrony, surely the most important is the formation of new lexical items starting from already existing radical elements, by means of many different procedures. This article focuses on a concrete aspect of word formation: it is an approach to the degree of motivation, the degree of transparency going from the free syntactic phrase —where there is no compounding at all— up to the single-stressed unit named compound
ast
en
Estudiu de la carauterización acústica del soníu que se produz, n'asturianu, ente'l fonema [∫] y la vocal que lu sigue, partiendo de la hipótesis principal de qu'esti soníu ye una yod que forma diptongu cola vocal dicha. Xeográficamente centróse na parroquia de Lieres (Siero) y metodolóxicamente síguese'l métodu esperimental de Llisterri Boix (1991)
Study on the acoustic characterisation of the sound that is realised in Asturian between the phoneme [∫] and the following vowel, taking as the main hypothesis that this sound is a jod that forms a diphthong with the said vowel. Geographically, the study was focused on the parish of Lieres (Siero) and, methodologically, we follow Llisterri Boix's experimental method. Key words: Asturian phonetics, acoustic characterisation, [∫] + jod + vowel, experimental method
ast
en
Los nomes de llugar de Cantabria, munchos d'ellos d'orixe llatín, tienen que s'entender dende'l tipu de llingua evolucionada nel territoriu; nesi sen ye claro qu'en bona midida habrán ufrir un bon averamientu a los de tipu ástur. La castellanización que de magar la Edá Media sufrieron les tierres cántabres esplicará l'influxu tamién detectáu del castellán. La documentación medieval ha ser d'obligada referencia nel estudiu. Más problemes plantega l'averamientu a la toponimia prerromana
Place-names in Cantabria, many of them from Latin roots, must be understood from the type of language evolved in that territory; in this sense, it is clear that present largely an approach to the Asturian type. The Castilianization since the Middle Ages suffered by the Cantabrian lands since the Middle Ages explains the influence also detected of Castilian. The medieval documentation will be required reference in the study. The approach to the pre-Roman place-names presents more problems
ast
en
Analízase equí'l procesu de castellanización de l'antroponimia nel Dominiu Llingüísticu Ástur. Pa ello estúdiense dellos sobrenomes medievales d'orixe léxicu de los que dalgunos cuayaron como apellíos modernos. Los datos manexaos tán remanaos del Proyeutu PatRom asturianu
We analyze here the castilianization process of the Anthroponymy in the Asturian linguistic domain. To do this, we study some medieval surnames of lexical origin, some of which have thrived as modern family names. The data used are taken from asturian PatRom Project
ast
en
Esti artículu recueye un llargu y percuriáu trabayu de campu qu'identifica la toponimia medieval del conceyu de Llanes conseñada na documentación del desapaecíu monesteriu benedictín de San Salvador de Celoriu. La conclusión principal ye una doble constatación: primero, la d'una gran continuidá de les denominaciones y usos toponímicos hasta hai pocos años y, per otru llau, un rápidu procesu d'escurecimientu sobreveníu sobre too polos nuevos usos del suelu, que pon en trance de desapaición una parte bultable de la microtoponimia medieval vixente na cultura tradicional
This article includes extensive fieldwork that has identified the medieval toponymy of the conceyu de Llanes mentioned in the documentation of the Benedictine monastery of San Salvador de Celoriu. This study draws two main conclusions: first, a continuous use of the toponymic names until a few years ago and, on the other hand, a rapid process of darkening resulting from new uses of the land which has endagered much of the medieval minor toponymy present in traditional culture
ast
en
Nesti artículu faise un analís lliterariu de dos poemes n'asturianu del hermanu xesuita Xuan García de Prada, maestru nel Colexu de San Matíes d'Uviéu. Los poemes son dos panexíricos escritos n'honor del Obispu d'Uviéu ente los años 1665 y 1667. Na primera parte, l'autora describe'l rodiu sociolliterariu de los testos, incidiendo especialmente nel papel desempeñáu poles xustes lliteraries y les distintes tribes de representación dramática que se daben n'Asturies na dómina. Destácase la influencia que debieron tener los villancicos de chancia y la dramaturxa profana (comedies y entremeses con personaxes rurales) na conformación de la voz narrativa y na adopción del asturianu como llingua vehicular. Na segunda parte, faise un analís lliterariu de los testos, que revela l'amiestu que fai l'autor d'elementos cultos y populares col envís de combinar la finalidá encomiástica colos efectos cómicos. Esta mestura d'influencies, xunida a la forma dialogada de los poemes, asítialos na xaceda d'Antón de Marirreguera, al mesmu tiempu qu'anticipa, por mor del usu del monólogu implícitu, el xuegu de voces narratives qu'atopamos en dellos autores asturianos del sieglu XVIII. Arriendes d'esto, nel segundu poema atópense imáxenes propies de la lliteratura cómica grotesca, que suxeren una delda cola cultura popular. Dambos poemes ufierten nicios abondos pa camentar que debieron declamase en presencia del Obispu, atestiguando la esistencia d'una lliteratura culta en llingua asturiana que debió espardese de manera oral y manuscrita. Con respectu a la llingua del poema, anque non siempre se cumple, detéctase una voluntá de perpasar los rasgos locales adaptándose a la variedá centro-norteña utilizada por Marirreguera. En tou casu, asúmese dafechu la mentalidá diglósica qu'asigna al asturianu un usu lliterariu esclusivamente cómicu, subsidiariu del castellanu
This article is a literary analysis of two poems written in Asturias by the Jesuit Xuan García de Prada, who taught at San Matías School in Oviedo. The poems are two panegyrics written in honour of the Bishop of Oviedo between the years 1665 and 1667. In the first part, the authoress describes the socioliterary environment of the texts, especially stressing the role played by the literary jousts and the various types of dramatic performance that took place in Asturias at the time. Particularly remarkable are the influence that mocking carols and profane theatre (comedies and interludes with countryside characters) had on the configuration of the narrative voice and the adoption of the Asturian language as lingua franca. In the second part, the paper provides a literary analysis of the texts, revealing that the author mixes cultured and popular elements with the aim of combining a eulogistic function with comic effects. This combination of influences, together with the dialogic form of the poems, places them in the trail of Antón de Marirreguera, while it anticipates, due to the use of the implicit monologue, the play with different narrative voices found in some Asturian authors of the 18th century. Besides, in the second poem there are images which resemble the grotesque comic literature, which suggest a debt with popular culture. Both poems offer enough hints to claim that they were likely to have been declaimed in the presence oft he Bishop, proving the existence of a written literature in Asturias that must have been transmitted through oral and handwritten forms. With respect to the language of the poem, though it is not always fulfilled, an intention to trascend the local characteristics adapting to the northern-central variety used by Antón de Marirreguera can be detected. In any case, it is assumed the diglosic mentality that assigns to the Asturian language an exclusively comic literary use, subsidiary of the Castillian.
ast
en
La cama" de Vanessa Gutiérrez ye una narración autobiográfica que tresciende les llendes avezaes del xéneru. amás de nun ser ficción, el rellatu declárase como una amuesa d'escritura auténtica o verdadera, que participa na construcción del yo de l'autora. l'envís del testu ye recrear el momentu de la illuminación propiu de la indagación introspectiva y dar testimoniu del procesu d'evolución que resulta d'él. esta finalidá llógrase al traviés d'una escritura que se desenvuelve en sincronía cola introspección y que se carauteriza pola forma fragmentaria y el sentíu de revelación que la propia narradora-y da. la materia del discursu ye la esploración del sitiu qu'ocupa la narradora en rellación cola so familia, n'especial coles muyeres; a partir de la visión que, en forma de símbolu (la cama), tien la narradora sobre esti asuntu, ella mesma estrae les claves precises pa pescanciar la so identidá femenina, llogrando asina superar les ambivalencies del yo en crecimientu
La cama" by Vanessa Gutiérrez is an autobiographical narration that goes beyond the conventionalism of this genre. Besides not being fiction, the story is declared as a sample of authentic or true writing, which is involved in the construction of the self of the author. The text attempts to recreate the moment of enlightenment own introspective inquiry and witness the process of evolution that results from it. This purpose is achieved through a script that operates in sync with introspection and is characterized by piecemeal form and the sense of revelation that the narrator gives himself. The subject of discourse is the exploration of the place occupied by the narrator's relationship with her family, especially with women from the view that, as a symbol (the bed), the narrator on this subject, this same extracts the keys required to realize her feminine identity, achieving overcome the ambivalence of self growth
ast
en
Trátase de ver nesti artículu, documentadamente, el proceso evolutivu del sufixu átonu d'aniciu llatín ´-ŬLUS. Esti sufixu davezu piérdese y en delles ocasiones pue tracamundiase con otros sufixos que paecen destremaos: -alu, -aru, -anu; per otru llau, alviértese como hai determinaes pallabres en qu'eses terminaciones tienen otra xustificación dixebrada.
This article tries to see documented, the evolutionary process of Latin origin unstressed suffix -ŭLus. This suffix is usually lost on several occasions to be confused with other suffixes that appear different-alu,-aru,-ani, on the other hand can be seen how there are certain words that those endings have another explanation other
ast
en
N'Asturies, la sidra ye ún de los sectores más importantes de la industria agroalimentaria. El vinu asturiano, per so parte, tenta d'algamar un güecu nel mercáu dempués de cuasi un sieglu d'abandonu de la so producción industrial. Nesti trabayu abórdase l'estudiu onomásticu de los nomes de fabricantes asturianos actuales de sidra y vinu, asina como de los productos que comercialicen, partiendo del presupuestu de que les marques comerciales espeyen non solo'l funcionamientu del mercáu sinón tamién la mentalidá de la sociedá na que surden. Apréciense diferencies importantes ente la onimia sidrera y la vinatera, dalgunes d'elles en rellación direuta con circunstancies que dixebren dambos sectores industriales
Cider is one of the most important sectors in Asturian food industry. On the other hand, Asturian wine tries to get a foothold in the market after nearly a century of neglect of its industrial production. This paper focuses on the onomastic study of current cider and wine brand names, assuming that trademarks reflect not only the behaviour of markets but also the mentality of the society in which they arise. Important differences are appreciated in comparing cider and wine brand names, some of them directly related to differential features of the two industrial sectors
ast
en
Nesti trabayu recuéyense y analícense los resultaos d'una encuesta fecha al traviés de la rede y ente la comunidá usuaria de la llingua asturiana, a la gueta de datos sobre los usos llingüísticos de los falantes d'asturianu acordies col contestu dixital nel que tean, usu de ferramientes llingüístiques en llinia y otres cuestiones venceyaes a les nueves teunoloxíes.
This work presents and analyses the results of an online survey conducted amongst the community of Asturian language users, in order to investigate the language uses of Asturian speakers in connection with their digital background, utilisation of online language tools and other issues related to new technologies
ast
en
Nota etimolóxica sobro los topónimos asturianos Taloca y Camoca, cercanos ún del otru, y asitiaos los dos nel territoriu de la parroquia de Camoca (Villaviciosa). Formes d'aniciu non llatín, dambes con sufixu pal que podría postulase un final orixinariu -aukka, plantégase pa elles la propuesta, debidamente sofitada, de que les sos designaciones toponímiques orixinaries pudieron aludir respeutivamente a un asentamientu castreñu no alto y a otru asentamientu nel valle o depresión inmediata al castru, la actual Camoca
Etymological note on the place-names in Asturias Taloca and Camoca, very close to each other and located both in the territory of the parish of Camoca (Villaviciosa). Forms of non-latin origin, both with a suffix for which it could be postulated an original final -aukka, is proposed for including the proposal, duly supported, that the toponymic originating designations could refer respectively a settlement at the top and another settlement in the valley or in hollow immediately to the castro, the current Camoca
ast
en
Les actitúes, como conxuntu de creyencies y valores que determinen el comportamientu de les persones, interfieren na comprensión y valoración de los dixebraos fenómenos sociales, ente ellos la interculturalidá y, darréu de los resultaos algamaos nesti estudiu, van iguándose dende la estaya de la Educación Primaria. Conocer cuáles son les actitúes y el signu de les mesmes énte la diversidá cultural constitúi'l puntu de partida d'un procesu educativu más intencional qu'empobine hacia'l llogru d'actitúes positives de calter intercultural. A partir del presente estudiu esploratoriu, fechu nun contestu d'Educación Primaria, pudo comprobase non solo qu'a estes edaes los alumnos y alumnes yá tienen actitúes interculturales, sinón que sería posible evaluales, magar les dificultaes, al traviés de métodos direutos
Attitudes as a group of believes which guide people's behaviour, interfere in comprehension and valuation of the different social phenomenon such as the intercultural and, as a result of the study presented in the following lines, conform from the primary school period and not during the youth. knowledge of the intercultural attitudes and their sign against cultural diversity is the starting point of an educational procedure lo promote good attitudes as well as the best way to develop our pupil's social and personal skills. According to our studies in a Primary School context we have been able to show that not only the young scholars have intercultural attitudes but also we can evaluate them apart from the difficulties, through direct methods
ast
en
L'artículu reflexona alredor de la necesidá d'un modelu llingüísticu pa l'actividá periodística en llingua asturiana, centrándose nel campu audiovisual. El trabayu fai analís de la situación actual, reflexona sobre los problemes y carencies pal trabayu periodísticu en llingua asturiana y propón delles soluciones.
This article reflects on the need of a linguistic model for the journalistic activity in asturian language, especially in the audiovisual field. It makes an analysis of the current situation, reflects on the problems and lacks for a journalist job in asturian language and also suggests some solutions.
ast
en
Fáense nesti trabayu delles entrugues sobre los verdaderos anicios de la ciudá d'Uviéu y, sobre manera, de la so diócesis nos primeros sieglos altomedievales. L'autora parte del fechu de qu'eses entrugues son anguaño inevitables, llueu de les caberes ayalgues arqueolóxiques, y de la seguranza de la manipulación de los rexistros documentales en sieglos posteriores por munches y destremaes causes. L'autora nun quier otramiente plantegar entá hipótesis al considerar que ye tovía pronto pa poder facelo con daqué seguranza, a la espera de que'l rexistru arqueolóxicu quiciabes pueda poner lluz en dalgunes d'eses cuestiones
This article approaches several questions about the true origins of the city of Uviéu and, in particular, about its diocese in the early Middle Ages. The author considers these questions unavoidable as a result of two factors: the latest archeological findings and the certainty that documental records have been manipulated in later centuries on account of various reasons. The author prefers not to put forward any hypothesis as she considers it is all too soon to do it with any kind of certainty, waiting for the archeological record to illuminate some of these questions, if possible
ast
en
El presente trabayu plantega un analís de la presencia de los personaxes femeninos nel teatru asturianu y de les sos carauterístiques, carauterístiques munches d'elles recoyíes de la tradición popular, mentanto qu'otres, sobro too nel teatru costumista, correspuenden a una visión idealizada de la muyer del mundo rural
This paper presents an analysis of the presence female characters in the asturian theatre and their characteristics, features many of them collected from popular tradition, while others, especially in the theatre of manners, correspond to an idealized rural women's vision
ast
en
Entamando coles llendes históriques y una curtia referencia a los niveles protohistóricos y a la romanización, úfrese nesti trabayu un llargu análisis del devenir de la tierra que se denoma güei Principáu d'Asturies ente los sieglos vIII al xII y la so configuración, a lo llargo d'esta dómina, como espaciu singular y diferenciáu d'otros territorios de la llende. Calteniendo les sos tesis, yá conocíes, l'autor prefier esplicar los entamos de la Monarquía Asturiana alloñándose de les cróniques que tresmitieron un verdaderu "mitu d'oríxenes" sobre Asturies y la nación española y afondando más nes razones de calter social, recurriendo sobre manera a les informaciones de los estudios arqueolóxicos de más recién. Polo que se refier a los sieglos x y xI (cola corte yá en Lleón) y contra lo hasta agora diagnosticao sobro la perda d'influyencia d'Asturies, analízase qu'a lo llargo d'esos cien años que siguieron al treslláu Asturies nunca tuvo aisllada de la vida político-social de la dómina y más entá, entama a afitase n'Uviéu un grupu nobiliariu poderosu que s'atreve a organizar una especie de centru de poder alternativu frente a Lleón, con perfiles y oxetivos non siempre fácilmente oxetivables. Y polo que se refier al s. xII, les figures y aiciones del obispu D. Pelayo, el conde Gonzalo Peláez y la reina Urraca "L'asturiana" dexen plantegar que nes primeres décades del sieglu produciríase n'Asturies un verdaderu fervollar de la estayadura política carauterística d'un feudalismu camín d'afitase. En cualquier casu, l'espaciu tradicional asturianu presentará yá presenta nesti sieglu una configuración bien refecha nel universu políticu del reinu lleonés
ABSTRACT: Starting with the historical borders and a short references to the protohistorical leveles y Romanization, this paper offers a thorough analysis of the evolution of the land now known as the Principality of Asturies all along the time comprised between the 8th and the 12th century as a singular space, different from those territories beyond the borders. Holding on to his previous theories, the author prefers to explain the origins of the Asturian Monarchy moving away from the cronicles that transmitted a true 'myth of origins' about Asturies and the Spanish nation, while he goes deeper into the social reasons, feeding mostly on the information obtained from more recent archeological studies. As far as the 10th and 11th century are concerned (a time when the court was already in Lleón), the author takes issue with previous theses of Asturies' loss of influence and it is analysed that during the century following the relocation of the court Asturies was never isolated from social and political life; moreover, there arose in Uviéu a powerful group of noblemen, whose profiles and objectives are not always easy to analyse objectively, who dared to organise an alternative power center challenging Lleón's authority. Regarding the 12th century, the figure and actions of people such as Bishop D. Pelayo, Count Gonzalo Peláez and Queen Urraca (known as 'The Asturian') allow to posit that within the early decades of the century Asturies would have witnessed a truly swarming political life, typical of Feudalism in development. In any case, the traditional space of Asturies holds a precisely shaped configuration within the political universe of the Leonese kingdom
ast
en
Analízase nesta nota l'aniciu de les terminaciones de delles pallabres asturianes acabaes en -uga, -úa. Dalgunes parten direutamente del llatín pero otres obliguen a entendeles dende un sufixu -UCA que podría ser d'aniciu célticu. El so valor podría ser diminutivu, talmente como se deduz de la documentación de dalgún topónimu conseñada na Edá Media
This note discusses the origin of some Asturian word endings in -uga, -úa. Some of them are directly derived from Latin, but others require to be understood taking the suffix -UCA as starting point which might have some Celtic origin. They may have diminutive value, as is clear seen from the documentation of a place name recorded in the Middle Ages
ast
en
La función d'oxetu directu (OD)n'asturianu pue ser preposicional o non (traxi a la mio amiga / traxi la mio filoxa). Alternancies asemeyaes danse n'otres munches variedaes romániques, la mayoría d'elles na Península ibérica y nel centru-sur de la Península italiana. Nesti trabayu faise un repasu de les principales cuestiones que cinquen la marcación selectiva del od na romania (orixe históricu, estensión xeográfica, marques formales, factores qu'influyen nella) pa entrar dempués na mecánica del fenómenu nel casu concretu asturianu, tema que ta bien poco estudiáu non solamente a nivel sincrónicu sinón tamién diacrónicu. Como contribución a la perspeutiva histórica, faise una comparanza ente la situación moderna y la de los sieglos xiiixv, al tenor de lo qu'amuesa un centenar aproximáu de documentos notariales del centru-occidente asturianu
The function of the Direct Object (DO) in Asturian can be prepositional or not (traxi a la mio amiga / traxi la mio filoxa). Alternations like these also appear in many other varieties of Romance languages, most of them in the Iberian Peninsula and also in the South-Central area of the Italian Peninsula. This paper gives an overview of the main themes related to the selective marking of the DO in the Romance languages (its historical origin, geographical extension, formal marks and factors that may influence them) and it also deals with the case of the Asturian Language in concrete, which has not been enough studied sufficiently neither in the synchronic aspect nor in the diachronic one. As a kind of contribution to the historical point of view, a comparison between the current situation and the situation in the 13th-15th Century is made according to what about a hundred of legal documents from the central-west area of Asturies show
ast
en
Preséntase nesti estudiu críticu, a través de cinco apartaos, un análisis temáticu de la poesía asturiana de los caberos quince años no que se refier a la identidá personal y coleutiva de los poetes en llingua asturiana. Partiendo del fechu, bien constatáu pola crítica, de la presencia, definida como "sentimientu de la tierra", de la señaldá y del tópicu del tempus fugit en rellación col paisaxe y la identidá asturianes como constantes na obra poética d'estos años, l'autora, consciente de l'ambivalencia de la etiqueta, allíniase na so defensa, en cuantes qu'esta poesía llogra promover la identificación emotiva de los llectores, creando nellos conciencia de "sentimientu de pertenencia" a un mundu en riesgu de desapaición y contribuyendo d'esta miente al reforzamientu del discursu identitariu. Al mesmu tiempu, niega un supuestu frayamientu xeneracional nel caltenimientu d'esta temática.
This critical study displays, along five sections, a thematic analysis of the Asturian poetry written in the last fifteen years, as regards the personal and collective identity of the poets who write in Asturian language. The starting point is the recurrent presence of the denominated "sentiment of the land" (related to nostalgia and the tempus fugit topic) in relation to the Asturian landscape and identity in the poetic work of those years, a fact thoroughly acknowledged by the critics. From that base, the author, conscious of the ambivalence of that label, rallies for it, as she considers that this poetry achieves an emotive identification on the readers, creating in them a consciousness of "sentiment of belonging" in an endangered world and so contributing to the reinforcement of the identity discourse. At the same time, she denies a supposed generational break-up as far as this theme is concerned. Key words: Asturian literature, contemporary poetry, "sentiment of the land", "sentiment of belonging", acculturation, symbolic communal space.
ast
en
Preséntase nesti artículu un averamientu a la situación del usu de la toponimia asturiana nos medios de comunicación, estudiando la so presencia nos medios públicos y privaos empobinaos al públicu asturianu y nos medios estatales, faciendo comparanza col casu del usu d'otres toponimies estatales non castellanes
This work provides an introduccion to the use of Asturian place names in the media, by studying their presence both in Asturian public and private media and by comparing them to other non-castilian language place names which are also used in the media
ast
en
Esti artículu ye un intentu de sistematizar los datos descriptivos sobro la frase nominal asturiana conteníos sobremanera na Gramática de la Llingua Asturiana, asina como otros provinientes d'otres obres descriptives y d'informantes nativos, de mou que surdan xeneralizaciones soyacentes importantes no que se refier a la estructura de constituyentes, el so orde secuencial na forma fonética, les sos alternancies repentines, y les munches restricciones combinatories esistentes. La so tesis ye que too ello pue ser esplicao elegantemente partiendo d'una estructura soyacente única per aciu del usu de principios xenerales bien afitaos nes teoríes generativistes
This article is an attempt to systematize the descriptive data about the Asturian noun phrase collected especially in the Gramática de la Llingua Asturiana, as well others contained in other descriptive works or elicited from native informants so that important underlying generalizations emerge concerning constituent structure, word order at the level of phonetic form, some unexpected ordering alternatives, and the numerous combinatory restrictions that exist. Its main claim is that all of that can be elegantly explained starting from a unique underlying structure with the help of general principles well established in generative theories
ast
en
Nesti trabayu esamínase, dende la perspectiva de la Teoría de los Polisistemes, el papel que desempeña la torna na construcción del sistema lliterariu asturianu nel so momento fundacional, na obra d'Antón de Marirreguera. En primer llugar, analícense les fontes y les convenciones estétiques emplegaes pol autor na ellaboración de les fábules. Darréu, coméntense los procedimientos usaos p'adaptar la materia lliteraria clásica a la cultura asturiana, baxo'l presupuestu de qu'esta adaptación pue interpretase como una traducción equivalente a una mediación cultural orientada a llograr un productu aceptable nel contestu de llegada. Los testos resultantes, amás de mecer rasgos propios de la lliteratura forana culta coles característiques propies de la cultura popular asturiana y la lliteratura oral, dan aniciu a un sistema llingüísticolliterariu nuevu, l'asturianu, que nel sieglu XVII convive colos sistemes llatinu y castellanu dientro d'un polisistema multillingüe
This paper examines from the perspective of Polysystem theory, the role of translation in the construction of the Asturian literary system in its foundational moment in the work of Anton Marirreguera. First, we analyze the sources and aesthetic conventions used by the author in the elaboration of myths. It then discusses the procedures used to adapt the classic literary material to the Asturian culture, under the assumption that this adaptation can be interpreted as a translation equivalent of a cultural mediation in order to achieve an acceptable product in the context of arrival. The resulting texts, not only mixed traits of foreign literature cultured with characteristics owned by Asturian popular culture and oral literature, giving rise to a new literary-linguistic system, the Asturian, who lives in the seventeenth century together with the Latin and Castilian systems in a multilingual system
ast
en
Esti artículu constitúi la síntesis d'un estudiu plantegáu al rodiu del emplegu que del Diccionariu de la Llingua Asturiana (DALLA), espublizáu pola Academia de la Llingua Asturiana na so versión on-line, faen los sos usuarios. La investigación describe con procuru les condiciones d'usu, intereses, resultáu de les busques, etc. dende una perspeutiva cuatitativa y ufre, acordies con ello, perspeutives de meyora o, mesmamente, implicaciones pedagóxico-educatives afechisques
The current article shows a brief summary of the survey based on the use made by the on-line users of Diccionariu de la Llingua Asturiana (DALLA), published by Academia de la Llingua Asturiana. This survey shows with great detail aspects such as the use conditions, interests, search results… from a qualitative perspective and related to it, this article offers great improvement perspectives or pedagogical-educative implications
ast
en
Nesti trabayu reflexónase sobro la problemática xeneral que planteguen les copies documentales y sobro les peculiaridaes de les copies inxertes, tanto de cara a la investigación histórico-filolóxica como a la propia edición de los testos. La comparanza ente un documentu orixinal de 1267 y una copia de 1295 certificada notarialmente (edítense dambos equí nuna nueva llectura) amuesa que nunca se pue presuponer la exactitú d'una trescripción manuscrita nin siquiera anque se cuente con garantía notarial de lliteralidá, conceutu que tenía na Edá Media un sentíu mui diferente al modernu
This article deals with the general problem generated by documental copies and the insert copies peculiarities in relation to the historical-philological investigation as well as the text edition. The comparison made between an original text dated in 1267 and its copy from 1295 which was legally certified (both of them edited here in a review) shows that the accuracy of a handwritten transcription can never be presupposed despite the fact of having legal guaranty of been literal, a concept that in the Middle Ages had a very different meaning from what it means nowadays
ast
en
Averamientu históricu a la llingua asturiana na zona oriental del dominiu, en particular nel conceyu de Sayambre, a traviés de los documentos de la Edá Media y de la Edá Moderna, la mayor parte inéditos. Preséntase'l rexistru históricu del usu del grafema <y> nel nome del ríu Seya y n'otros topónimos (mayores y menores) rellacionaos con él. Demuéstrase la conservación d'esta grafía y pronunciación hasta'l sieglu XIX inclusive.
Historical approach to the Asturian language in the oriental zone of the domain, particularly in Sajambre, through documents from the Middle Ages and the Early Modern Age to the present period, most of them unpublished. The historical record of the use of grapheme <y> is presented in the name of the river Seya and other major and minor toponyms related with it. We demonstrate the conservation of the above mentioned pronunciation up to the 19th Century inclusive.
ast
en
Un conxuntu de documentos y d'escritures efímeres conservaes demuestren la esistencia de la doble pronunciación del patronímicu Díaz/Díez, polo menos, na fastera nororiental del dominiu llingüísticu asturlleonés, y un documentu de 1699 atribúi claramente la variante Díez a una pronunciación local. Les fontes más averaes al rexistru oral amuesen tamién una preferencia pol Díez. Sicasí, esta pronunciación foi perdiéndose por cuenta de la imposición de Díaz pasu ente pasu. Nel casu de Sayambre, podemos observar el fenómenu per aciu de dos instrumentos utilizaos pa sustituyir una variante por otra nos sieglos XVII y XVIII: los documentos burocráticos y la escuela.
A set of documents and some preserved ephemeral writings demonstrate the existence of the double pronunciation of the patronymic Díaz/Díez, at least in the northeastern part of the Astur-Leonese linguistic domain, during the Middle Ages and Early Modern Age, given that a document of 1699 clearly attributes the variant Díez to a local pronunciation. The sources which are closer to the oral register show a preference for Díez as well. However, this pronunciation was lost due to the gradual imposition of Díaz. In the case of Sayambre, we can observe this phenomenon by means of two instruments employed to replace one variant with another in the seventeenth and eighteenth centuries: the bureaucratic documents and school education.
ast
en
Parámetros antropométricos de referencia de la población anciana
Anthropometric benchmarks of the elderly population
ast
en
Guía breve que resume los principales criterios de cita y referencia según la norma APA 6.
Short guide with the main criteria for citation and referencing according to APA 6.
ast
en
Nel intentu de brindar una nueva mirada al análisis de la llingua asturiana, esti artículu propón l'emplegu d'otres fontes, les cartes intercambiaes polos emigrantes y les sos families en marcu de les migraciones en masa contemporanees, un fenómenu de permunchu significáu n'Asturies. Estes correspondencies escribiéronse a lo llargo del primer terciu del sieglu XX y caltiénense nel Muséu del Pueblu d'Asturies (Xixón). Al traviés d'estes cartes pretende rastrexase la coexistencia del castellanu y l'asturianu nes mesmes porque, anque en xeneral s'escribieren en castellanu, tamién nos ufierten una visión privilexada de la presencia del asturianu tanto en forma de fragmentos como de términos aisllaos o construcciones carauterístiques. Pa ello, escoyéronse les cartes redautaes por tres informantes marcaos pola esperiencia migratoria. Casos significativos que nos ufren un númberu abondu d'exemplos, tienen competencies gráfiques y llingüístiques a distintos niveles, y ayúdennos a pescudar en delles coincidencies y diverxencies nel usu del asturianu. D'esta miente, analizaremos el grau de penetración del asturianu na llingua escrita d'estos remitentes, la relevancia del mesmu nos sos discursos pa entender les destremaes apropiaciones que de la llingua fixeron estos individuos. Persones anónimes, alloñaes por un regular de los círculos de influyencia social, económica y cultural, que recoyeron nes sos cartes privaes el so mundu afectivu, la so rodiada, la so intimidá y la so realidá llingüística.
In an attempt to add a new viewpoint to the analysis of the Asturian language, this article proposes the use of other sources, such as the letters exchanged by emigrants and their families in the context of contemporary mass migrations, a phenomenon of great relevance in Asturias. These correspondences were written along the first third of the 20th century and archived in the Muséu del Pueblu d'Asturies (Xixón). Through these letters we try to track the coexistence of Castilian and Asturian because, although in general they were written in Castilian, they also offer us a privileged view of the presence of Asturian, both as fragments and as isolated terms or characteristic structures. For that purpose, the letters of three informants who lived the migratory experience have been selected. Significant cases that give us a sufficient number of examples have graphic and linguistic elements at different levels, and help us investigate the coincidences and differences in the use of Asturian language. In this way, we will analyse the degree of penetration of Asturian in the written language of these senders, its relevance in their discourses in order to understand the different appropriations of language made by these anonymous people, who were usually away from social, economic and cultural circles, who brought in their private letters their emotional world, their environments, their intimacy and their linguistic reality.
ast
en
A lo llargo de la hestoria de la traducción, la lliteratura y la traducción lliteraria son dos manifestaciones artístiques que se retroalimenten. Nel casu del asturianu, reparamos dende'l Surdimientu cómo l'aumentu de la traducción foi tamién en paralelu al aumentu de la creación en llingua propia. Nel presente estudiu, presentamos dalgunos de los aspeutos claves de la traducción y centrámonos nel análisis de la traducción del y al asturianu. Dalgunes de les cuestiones qu'analizamos son qué ye traducir y nesti sen alvertimos que l'averamientu pue ser estrictamente llingüísticu o más cultural y holísticu. Tamién nos interesa analizar por qué y pa quién se traduz, porque esta entruga déxanos comprender la situación de traducción ente llingües maternes que se da ente castellanu y asturianu, con tolo qu'ello implica. La entruga de pa qué se traduz permítenos facer un diagnósticu de la función de la traducción del y al asturianu. Reflexonar sobro quién traduz encóntanos pa pescudar na importancia de les competencies que tienen que tener los traductores que trabayen col asturianu. L'análisis sobro cómo se traduz dexa entever dellos aspeutos sobro la metodoloxía de la traducción en rellación al asturianu. Y, zarrando, la cuestión de qué se traduz ufiértanos una panorámica de la traducción del y al asturianu dende los años 80 hasta güei. L'análisis de toles traducciones esistentes del asturianu a otres llingües (sobre manera castellanu, catalán, gallegu, euskera, francés, italianu, inglés, alemán y portugués) y viceversa, déxanos ver el desendolcu en cuantes al númberu d'autores, traductores, editoriales y temes trataos. Dalgunes de les conclusiones permítennos alvertir la importancia del mecenalgu na traducción n'Asturies; la xera de les editoriales asturianes; la presencia de la lliteratura infantil y xuvenil como una de les siendes del afitamientu de la llingua, xunto col de la traducción de los clásicos universales de la lliteratura y, caberamente, too ello déxanos definir cuál ye la función de la traducción nesti contestu.
Throughout the history of translation, literature and literary translation have been two artistic expressions feeding off each other. In the case of the Asturian language, we observe from the rebirth of Asturian literature (Surdimientu) how the increase in translation has grown side by side with creation in their own language. In this study, we present some of the key aspects of translation and we focus on the analysis of translation from and to Asturian. Some of the issues we analyse refer to what it means to translate and, in this sense, we observe that the approach we take could be strictly linguistic or a more cultural and holistic approach. We are also interested in analysing the query "why and for whom is Asturian translated?", since this question will allow us to understand the translation situation between mother tongues that occurs between Spanish and Asturian, with everything that it implies. The question "why do we translate?" allows us to perform a diagnosis of the purpose of translating from and to Asturian. Reflecting on who translates helps us to emphasize the importance of the skills that the Asturian translators must have. The analysis on how to translate gives us a glimpse to some aspects about translation methodology in relation to Asturian language. Finally the matter of what is translated offers an overview of the translation from and to Asturian from the 1980's to now. The analysis of all existing translations from Asturian to other languages (mainly Spanish, Catalan, Galician, Basque, French, Italian, English, German and Portuguese) and vice versa, allows us to observe the evolution in regard to the number of authors, translators, publishers and subjects. Some of the conclusions include the importance of patronage in translation in Asturias; the task of Asturian publishing houses; the presence of children's and young-adult's literature as one of the paths to consolidating the language, together with the translation of universal literature classics. Finally, all of this allows us to define the role of translation in this context.
ast
en
Tres im?gnees de un neurinoma en una paciente de 30 a?os.
Three pictures of a neurinoma in a 30-year-old female patient.
ast
en
Tres im?genes de una miositis granulomatosa.
Three pictures of a granulomatous myositis.
ast
en
Diez im?genes de glioblastos, centroblastos y astroblastos.
Ten pictures of glioblasts, centroblasts, and astroblasts.
ast
en
Cuatroi m?genes de un endotelioma intravascular.
Four pictures of an intravascular endothelioma.
ast
en
Estúdiense nesti trabayu dos textos de la obra bardoniana n'asturllionés. El primeru d'ellos ye "Bando d'un pedaneo", incluíu nos Cuentos en dialecto leonés, d'autoría dudosa y atribuíu alternativamente a Caitano Álvarez Bardón y a Emilio Bardón Sabugo. Como se demostrará, en realidá ye una adaptación del poema homónimu que l'asturianu Rufino Martínez Vázquez publicara nel 1896. L'artículo investiga la relación de Martínez Vázquez con Llión y revela una conexión desconocida de la literatura asturllionesa a los dos llaos del Cordal. El segundu, "Suceso nu mercau d'Astorga", ye un cuentu rescatáu del primer númbero de la Revista del Ateneo Obrero de León, del 1934. Firmáu por Un Fulgazán, la investigación mostrará que en realidá ye un texto d'Emilio BardónSabugo desconocíu hasta agora, publicáu necesariamente décades primero y qu'aumenta la obra que conocemos d'esti autor
Two Asturleonese literary works of the Bardón family are studied in this paper. The first one is "Bando d'un pedaneo", a text of dubious authorship included in Cuentos en dialecto leonés that has been attributed alternately to Caitano Álvarez Bardón and Emilio Bardón Sabugo. As it will be proved, it is really an adaptation of the poem of the same name published by the Asturian writer Rufino Martínez Vázquez in 1896. This paper investigates MartínezVázquez's relationship with León and reveals an unknown conection between Asturleonese literatures on both sides of the Cantabrian Mountains. The second one—titled "Suceso nu mercau d'Astorga"— is a short story found in the 1934 first issue of the Revista del Ateneo Obrero de León. It has the signature of Un Fulgazán, and the research will show that it is in fact a work by Emilio Bardón Sabugo unknown until now. Published perforce decades before, it increases the number of works that we know by this author.
ast
en
El cordal de Penubina ye una de les peñes de más altor de la Cordelera Asturllionesa (El Fontán sur, 2.417 metros p.n.m.). Pol so carácter de muria orográfica retién les nubes na aguada asturiana, xenerando un clima más estable y soleyeru na aguada llionesa, con unes precipitaciones nos sectores cimeros que superen los 2.000 mm, munchos d'ellos de nieve. Identificáronse procesos cársticos, torrenciales, glaciales y periglaciales, tanto antiguos como funcio­nales. El modelaxe cársticu xeneró l'aparición de formes d'erosión como valles ciegos, dolines, fuexos, pozos y lapiaces. El modelaxe glacial ye responsable de formes erosives como bacíes glaciales y peñes oveyaes, y tamién d'acumulación, sobremanera en forma de morenes glaciales, que dexaron identificar trés fases glaciales (fase de máxima expansión del xelu, fase interna I y II, y fase d'altor I y II) y venti glaciales distintes, qu'ocuparon 5.004 hectárees na fase de máxima expansión del xelu. El réxime térmicu actual carac­terízase pola abondancia de xelaes, pero por un númberu pequeñu de díes de xelu-destemple. Estes condiciones de fríu favorecen el desenvolvimientu de la crioturbación, la crioclastia, la solifluxión, los movimientos en masa rápidos y l'abondancia de nieve, que suel permanecer estable ente seis y ocho meses perriba de los 1.800 metros p.n.m.
Penubina Massif is one of the highest massifs in the Cantabrian Mountains (South Fontán, 2,417 meters a.s.l.). It is an oro­graphic barrier that retains the cloudy masses on the Asturian slope, thus resulting in a more stable and sunnier climate on the Leonese slope, with rainfall in the higher-altitude sectors that ex­ceeds 2,000 mm, much of which occurs in the form of snow. Karstic, fluviotorrential, glacial and periglacial processes have been identi­fied, both relict and functional. Karstic modeling led to the appear­ance of forms of erosion such as glaciokarstic basins, sinkholes, coating sinkholes, wells and karren. Glacial modeling is responsi­ble for erosive forms such as glacial troughs and sheepskin rocks, as well as accumulation, mainly in the form of glacial moraines, which allowed the identification of three glacial phases (phase of maximum ice expansion, internal phase I and II, and phase of alti­tude I and II), as well as twenty different glaciers, which occupied 5,004 hectares in the maximum ice expansion phase. The current thermal regime is characterized by the abundance of frosts, but by a reduced number of freeze-thaw days. These cold conditions favor the development of cryoturbation, cryoclasty, solifluction, rapid mass movements and an abundance of snow, which usually remains stable for 6-8 months above 1,800 meters a.s.l.
ast
en
Creación de un almacén de datos con BBDD Oracle y la herramienta Discoverer.
Creation of a data warehouse with Oracle database and Discoverer tool.
ast
en
Monografía ilustrada sobre la iconografía mariana escrita por Manel Trens en 1947.
Illustrated monography on Marian iconography written by Manel Trens in 1947.
ca
de
La tesi pretén mostrar una proposta de traducció de quatre obres de teatre de la dramaturga Caryl Churchill fins ara inèdites en idioma espanyol tant en representació com en publicació. La rellevància d'esta prolífica dramaturga les obres de la qual escassament han sigut representades en castellà i la traducció publicada del qual és quasi inexistent, motiva a proposar una traducció de Glass. Kill. Bluebeard. Imp (2019). Donar la visibilitat que mereix l'autora i analitzar el seu innovador estil durant la seua trajectòria, així com la seua desafiadora perspectiva de gènere són punts clau a tractar i desperten la consciència de gènere en les seues traduccions. En concret quartet provoca el pensament crític d'una perspectiva de gènere que va més enllà del mateix gènere: *beyond *gender. La visibilitat de la traducció teatral s'unix a dos conceptes intrínsecs en el text teatral: ser llegit i ser representat.
Das Ziel der Dissertation ist es, einen Vorschlag für die Übersetzung von vier Stücken der Dramatikerin Caryl Churchill zu unterbreiten, die noch nicht in spanischer Sprache veröffentlicht wurden, und zwar sowohl für die Aufführung als auch für die Veröffentlichung. Die Relevanz dieser produktiven Dramatikerin, deren Stücke selten auf Spanisch aufgeführt wurden und von der es so gut wie keine veröffentlichten Übersetzungen gibt, motiviert uns, eine Übersetzung von Glass. Kill. Blubeard. Imp (2019). Der Autorin die Sichtbarkeit zu geben, die sie verdient, und ihren innovativen Stil, der sich durch ihre gesamte Karriere zieht, sowie ihre herausfordernde Genderperspektive zu analysieren, sind die Schlüsselpunkte, um Genderbewusstsein in ihren Übersetzungen anzusprechen und zu wecken. Insbesondere provoziert das Quartett kritisches Denken aus einer Genderperspektive, die über das Gender selbst hinausgeht: beyond gender. Die Sichtbarkeit von Theaterübersetzungen ist mit zwei Konzepten verbunden, die dem Theatertext inhärent sind: gelesen und aufgeführt zu werden.
ca
de
La present tesi doctoral realitza un estudi intercultural de la recepció del mite d'Antígona en la literatura de postguerra i exili a Alemanya i Espanya, analitzant quatre adaptacions en alemany, castellà i català: Die Antigone des Sophokles (1948) de Bertolt Brecht, Antígona (1955) de Salvador Espriu, La tumba de Antígona (1967) de María Zambrano i Meine Schwester Antigone (1980) de Grete Weil. L'estudi se centra en tres aspectes: (1) el potencial del mite per a descriure la postguerra i l'experiència de l'exili; (2) la relació existent entre mite i present; i (3) l'evolució del mite en ambdues tradicions literàries. Mentre que la primera part se centra en l'Antígona de Sòfocles i ofereix un panorama de la història de la seva recepció, la segona analitza les 'Antígones de postguerra' de Brecht i Espriu. Brecht duu a terme una 'racionalització' de la traducció de Hölderlin (1804), suprimint les referències al destí. També modifica el nucli temàtic del drama, focalitzant en la qüestió de la culpa i l'exemplaritat de l'acció d'Antígona. Les modificacions d'Espriu responen a la seva percepció de l'Antiguitat com a arrel d'una antiga maledicció que empeny a la humanitat cap a la decadència. El motiu dels germans enfrontats adquireix una nova dimensió, al·ludint a la Guerra Civil espanyola, mentre Antígona s'alça com a imatge de la reconciliació. En Brecht i Espriu, el recurs al mite pot entendre's com un advertiment d'una regressió a la barbàrie de temps passats. La tercera part se centra en les 'Antígones de l'exili' de Zambrano i Weil. L'obra de Zambrano representa una realització literària de la seva 'razón poética' i projecta diversos aspectes de la filosofia de l'autora sobre la figura d'Antígona. La seva tomba simbolitza l'existència al llindar entre la vida i la mort i representa l'exili en el pensament de Zambrano: una experiència dolorosa però també fructífera per a descobrir la pròpia identitat. La novel·la de Weil descriu una col·lisió de mite i biografia que permet rastrejar el procés gradual de distanciament de la idealització d'Antígona per part de la narradora. Antígona esdevé un mitjà d'autoexploració. El mite pateix un canvi d'enfocament en Zambrano i Weil, pel qual Antígona adquireix importància com a subjecte que sent i es coneix a si mateix. En les conclusions se sintetitzen els resultats de les anàlisis: l'enorme i fructífer potencial del mite d'Antígona per a tematitzar les pàgines més fosques de la història del segle XX, la connexió entre mite i present, i la versatilitat transcultural d'Antígona.
Die vorliegende Dissertation nimmt sich eine thematologisch orientierte und interkulturell angelegte Untersuchung zur Rezeption des Antigone-Mythos in den Nachkriegs- und Exilliteraturen in Deutschland und Spanien vor. Das Korpus besteht aus vier Antigone- Bearbeitungen, die zwischen 1948 und 1980 in deutscher, spanischer und katalanischer Sprache entstanden sind: Bertolt Brechts Die Antigone des Sophokles nach der Hölderlinschen Übertragung (1948), Salvador Esprius Antígona (1939/1955), María Zambranos La tumba de Antígona (1967) und Grete Weils Meine Schwester Antigone (1980). Die komparatistische Untersuchung fokussiert auf eine dreifache Fragestellung. Erstens wird das Potenzial des Mythos zur Schilderung der Nachkriegszeit und zum Ausdruck des Exils untersucht. Zweitens wird das bestehende Verhältnis zwischen Mythos und Gegenwart bestimmt. Drittens wird festgestellt, inwieweit sich divergierende, aber auch konvergierende Entwicklungslinien zwischen beiden literarischen Traditionen erkennen lassen. Die Analyse der ausgewählten Werke und ihre komparatistische Untersuchung erfolgt in zwei Vergleichsachsen. Durch einen vertikalen, diachronischen Ansatz wird jedes einzelne Werk mit den antiken Quellen konfrontiert, derer sich die jeweiligen Autor:innen bedienen. Die horizontale, synchronische Vergleichsachse hingegen ermöglicht es, die konvergierenden bzw. divergierenden Entwicklungslinien der vier ausgewählten Werke mit Hinblick auf extraliterarische Aspekte festzustellen. In einem ersten Teil wird kurz auf die Antigone des Sophokles eingegangen, um die Gestaltung der beiden Hauptfiguren des Dramas sowie die zahlreichen dokumentierten Interpretationsansätze des tragischen Konflikts zu untersuchen. Durch einen kurzen Rückblick auf die Rezeptionsgeschichte des Mythos in den europäischen Literaturen seit der Renaissance werden hier ferner die Motive und Themen der verschiedenen Antigonen identifiziert, anhand derer sich die Geschichte immer mehr der Thematisierung der Nachkriegszeit und des Exils nähert. Der zweite Teil ist der Analyse der 'Antigonen der Nachkriegszeit' von Brecht und Espriu gewidmet. In seiner Bearbeitung setzt sich Brecht das Ziel, in der sophokleischen Antigone eine realistische Volkslegende auszugraben. Dazu unterzieht er die Übersetzung Hölderlins (1804) einer 'Durchrationalisierung', bei der das Schicksalhafte entfernt werden soll. Die Analyse von Brechts Stück erlaubt allerdings festzustellen, dass Brecht neben einer Durchrationalisierung des mythischen Stoffes auch eine Um-Akzentuierung der thematischen Kerne des Dramas durchführt, wobei die Schuldfrage und die Musterhaftigkeit der Tat Antigones im Mittelpunkt stehen. Esprius Antígona weist bestimmte Eingriffe in den tradierten mythischen Stoff auf, die sich hinsichtlich der Antike-Auffassung des Autors erklären lassen. Nach Esrpiu sind in der Antike die Wurzeln eines uralten Fluchs zu erkennen, der den Menschen unvermeidbar zum Zerfall drängt. Das Motiv der feindlichen Brüder nimmt beim katalanischen Autor eine neue, auf die familiäre Sphäre hinweisende Dimension ein, was auf Esprius Dekadenzgedanken und auf den Entste- hungskontext des Werks nach dem Spanischen Bürgerkrieg anspielt. Antigone erhebt sich dabei als Inbegriff der Versöhnung zwischen beiden streitenden Seiten. Die Wirkung ihrer Tat wird hingegen in Esprius Revision des Dramas relativiert. Die Einzelanalysen münden in einen rekapitulierenden Vergleich, der das Verhältnis zwischen Mythos und Gegenwart sowie die Entwicklungslinien in den jeweiligen Literaturen beleuchtet. Bei Brecht und Espriu lässt sich der Rückgriff auf den Mythos als eine Warnung vor einer Regression in die Barbarei älterer Zeiten verstehen. Im dritten Teil wird der Fokus auf die 'Antigonen des Exils' von Zambrano und Weil gelegt. Zambranos Werk erweist sich als eine literarische Umsetzung ihrer 'razón poética', sodass auf die Figur der Antigone verschiedene Aspekte ihrer Philosophie pro- jiziert werden. Antigones Grab versinnbildlicht die Schwellenexistenz der Königstochter zwischen Leben und Tod und avanciert zum Urbild des Exils im Sinne Zambranos als schmerzhafter, aber auch fruchtbarer Erfahrung zur Erkenntnis der eigenen Identität. Weils Roman schließt sich der persönlichen, subjektiven Annährung an den Mythos an, die Zambrano darlegt. Die Kollision von Mythos und Biografie sowie die Metaebene, die den Schreibprozess des Romans selbst thematisiert, lassen den allmählichen Distanzierungsprozess vom Antigone-Ideal durch die Ich-Erzählerin nachzeichnen. Die Einzelanalysen werden dann konfrontiert, um festzustellen, dass bei beiden Autorinnen die Antigone-Figur als Mittel der Selbsterkundung fungiert. Der Antigone-Mythos erlebt bei Zambrano und Weil somit einen Fokuswechsel, wobei Antigone als (mit)fühlendes Subjekt an Bedeutung gewinnt. In den Schlussfolgerungen werden die Ergebnisse der Analysen in systematischer Form dargestellt: das enorme, fruchtbare Potenzial des Antigone-Mythos zur Thematisierung der finstersten Seiten der Geschichte des 20. Jahrhunderts, der Konnex zwischen Mythos und Gegenwart und die kulturübergreifende Vielseitigkeit der Antigone.
ca
de
Cada vegada som més conscients del destriament existent entre l'ésser humà i la naturalesa. La reducció d'aquesta a un trivial objecte ha generat, en els últims temps, una constatació inexorable: l'existència de la humanitat està nítidament amenaçada. Schelling, en la flor de la seva joventut i fa més de dos segles, va ser, sens dubte, el pensador modern que va detectar el conflicte existent entre un estil de filosofia capaç d'erigir la subjectivitat humana al nivell més elevat de l'activitat del pensar, reduint la naturalesa a puro i inert objecte. El present treball de recerca té com a objectiu fonamental recórrer l'itinerari de la producció filosòfica schellinguiana en allò que nomenarem gènesi de la seva pròpia filosofia: la Filosofia de la Naturalesa. La intrèpida pretensió de Schelling de concebre la Naturalesa com a Subjecte va possibilitar, en definitiva, una nova lectura del "ésser-del-món" i la seva real situació com "l'ésser-al-món". Tal perspicàcia marcaria la trajectòria d'aquest jove filòsof en el desenvolupament de la seva Filosofia com a Sistema. L'anàlisi de la filosofia de la naturalesa constitueix, així, una via de cabdal importància per percebre els aspectes de la continuïtat d'aquest estil de pensar en vista d'allò que cridarem Filosofia de la Unitat. Així que –i després d'una anàlisi acurada sobre els principis que constitueixen la realitat de la naturalesa en els seus fonaments–, Schelling proposa una nova concepció de la naturalesa, en la qual la idea d'Organisme emergeix com una condició necessària per sostenir l'activitat permanent, creativa i totalment lliure d'ella mateixa, és a dir, el procés de la productivitat de la naturalesa. Consisteix a contraposar –a través del mètode especulatiu– aquesta dinamicitat present en la naturalesa a la noció predominant de la seva època, és a dir, la visió mecanicista de la naturalesa. Al final d'aquesta recerca, ens vam adonar que l'esforç de la tasca filosòfica schellinguiana pel que fa a la filosofia de la naturalesa ofereix, en última instància, un altre concepte de la realitat factual i, necessàriament, ens porta a una nova hermenèutica, la notorietat de la qual està marcada per la composició naturalesa-ètica.
Die Entzweiung von Mensch und Natur wird uns immer deutlicher bewusst. Die Reduzierung der Natur auf ein triviales Objekt hat in jüngster Zeit zu einer schmerzlichen Feststellung geführt: die Menschheit ist in ihrer Existenz ganz offensichtlich gefährdet. In der Blüte seiner Jugend war Schelling vor über zweihundert Jahren zweifellos der moderne Denker, der den in einer philosophischen Richtung liegenden Konflikt erkannte, welche die menschliche Subjektivität auf die höchste Ebene des Denkens stellt und die Natur dabei auf ein reines inaktives Objekt reduziert. Wesentliches Ziel dieser Forschungsarbeit ist es, den Weg der schellingschen philosophischen Produktion zu dem, was wir die Genese seiner eigenen Philosophie nennen, nachzuzeichnen: der Naturphilosophie. Das unerschrockene Bestreben Schellings, die Natur als Subjekt zu begreifen, ermöglichte letztendlich eine neue Lesart des "Von-der- Welt-Seins" und seiner realen Situation als "In-der-Welt-Sein". Diese Scharfsicht sollte den Weg dieses jungen Philosophen bei der Entwicklung seiner Philosophie als System bestimmen. Die Untersuchung der Naturphilosophie ist somit ein äußerst wichtiges Verfahren, um die Aspekte der Kontinuität dieser Denkweise im Hinblick auf das zu begreifen, was wir Philosophie der Einheit nennen werden. Damit schlägt Schelling – nach einer eingehenden Untersuchung der Prinzipien, welche der Realität der Natur zugrunde liegen – eine neue Konzeption der Natur vor, in der die Idee des Organismus als einer notwendigen Bedingung für die Aufrechterhaltung von deren ständiger kreativer und völlig freier Tätigkeit erscheint; er meint den Prozess der Produktivität der Natur. Er setzt – über die spekulative Methode – diese in der Natur vorhandene Dynamik der in seiner Epoche vorherrschenden Auffassung einer mechanistischen Sicht der Natur, entgegen. Am Ende dieser Untersuchung wurde uns bewusst, dass das Bemühen der schellingschen Philosophie im Hinblick auf die Naturphilosophie in letzter Instanz einen anderen Begriff der faktischen Realität bietet und uns notwendigerweise zu einer neuen Hermeneutik führt, deren Bedeutung auf der Verbindung von Natur–Ethik beruht.
ca
de
Per establir la configuració del geni schönberguià posarem les bases de la seva ètica a partir del judaisme i el protestantisme i situarem l'estadi "ètic-pre-estètic" com a l'impuls de la seva necessitat creadora, per centrar-nos, posteriorment, en l'estudi de la seva estètica seguint els conceptes de Nova Música, Bellesa, Lletjor, Comprensibilitat i Coherència, per tal de fer una anàlisi del desenvolupament de l'obra del compositor. Amb aquesta base podrem encarar l'estudi del geni, el veritable objectiu d'aquesta tesi, i extraurem dotze categories explicatives de la personalitat de Schönberg a partir dels seus textos. Finalment, establirem un diàleg amb l'Adrian Leverkühn de Thomas Mann i avaluarem què hi ha de Schönberg en el personatge de Mann -tenint en compte que el que nosaltres volem intentar des de filosofia ell ho va fer en el terreny de la literatura- tot contraposant les categories schönberguianes a les de Mann, bo i observant que en Leverkühn hi ha més trets a contemplar.
Zur Bestimmung des schönbergschen Geniebegriffs sollen zunächst – ausgehend vom Judentum und Protestantismus – die Grundpfeiler seiner Ethik dargelegt werden, wobei das ethisch-vorästhetische Stadium als Impuls seines schöpferischen Bedürfnisses angesehen wird. Anschließend konzentriert sich die vorliegende Arbeit –anhand der Konzepte Neue Musik, Schönheit, Hässlichkeit, Faβlichkeit und Kohärenz – auf die Untersuchung der Ästhetik, um dann eine Analyse der Entwicklung seines kompositorischen Werkes vorzunehmen. Auf Grundlage der besagten Pfeiler soll anschließend der Geniebegriff – der eigentliche Gegenstand der Dissertation – untersucht werden. Hierfür werden anhand der schönbergschen Texte zwölf erläuternde Kategorien seiner Persönlichkeit herausgearbeitet. In einer abschließenden Gegenüberstellung mit Adrian Leverkühn, der Hauptfigur des Doktor Faustus von Thomas Mann, soll gezeigt werden, wie viel Schönberg in der mannschen Figur wirklich vorhanden ist. Dabei soll jedoch nicht außer Acht gelassen werden, dass die vorliegende Arbeit eine philosophische Herangehensweise verfolgt, wohingegen Mann sich auf literarischem Terrain bewegte. Unter Berücksichtigung, dass es bei Leverkühn noch andere Wesenszüge zu beobachten gilt, werden schließlich die schönbergschen Kategorien mit den mannschen verglichen.
ca
de
Hem situat i analitzat l'obra de Joan Hernández Pijuan al seu context "conceptual"; hem descrit el "firmament latent de l'art, la filosofia i la ciència" com un espectre artístic el més ampli possible; hem relacionat i valorat la seva obra en conjunt. Així doncs, ens hem allunyat el màxim possible dels nombrosos comentaris i escrits dels crítics d'art, comentant-los junt amb el nostre criteri; com a base d'una investigació que valori y classifiqui adientment; on i com es situa la seva obra en el món de l'art per conèixer el seu espai pictòric relacionat amb els seus antecessors i com a conseqüència del seu entorn actual. Tot i que pot semblar que ens allunyem del "tronc", el meu desig ha estat que a tota la informació complementària hi sigui present d'alguna forma l'esperit de la seva obra i el seu pensament i ens ajudi a valorar-lo, situar-lo i conèixer-lo millor per contrast. Hem demostrat que Joan Hernández Pijuan no és on és per casualitat, sinó com a conseqüència d'una sèrie de fets més o menys "ancestrals" i actuals que ha sabut captar, aplicar i agafar en la nostra època. "Es impossible veure el món, en aquest cas l'espai pictòric de l'obra d'Hernández Pijuan, des del centre, només es pot veure si el travessem en totes les direccions". Fernando Zobel, indicava els adjectius que segons ell millor caracteritzaven Hernández Pijuan: "net, subtil, rigorós, cerebral, elegant". La tesi s'estructura en diversos apartats que condueixen al nucli del nostre anàlisi, que és l'espai pictòric. Al primer bloc hem considerat adient situar a Hernández Pijuan dins del context de l'art espanyol, i en la mida del possible l'art català, de la seva època per deixar clara la seva personalitat diferenciada de la resta de pintors, remarcant la seva individualitat i llibertat creativa, al marge de qualsevol tipus de moda. Un segon bloc explica els seus aspectes formals, el nouveau roman relacionat amb la seva obra, els llenguatges artístics relacionats amb la influència de l'art extrem - oriental i sobretot allò que em anomenat les imatges indicibles presents a la seves obres. El tercer bloc s'estructura en tres grans apartats que expliquen la seva obra en relació a una sèrie d'interferències culturals que creiem que l'han pogut influir; algunes molt properes al seu entorn o altres cultures primitives o no europees que podem veure si analitzem concretament totes les seves obres. Hem cregut convenient analitzar en aquest apartat l'ampli espectre cultural europeu des de la filosofia presocràtica fins la més actual, passant pel panorama científic vital, tal com és la vida i el genoma humà, la relació amb l'art i la religió, les quals hem relacionat conceptualment a l'obra de Hernández Pijuan. Aquesta relació amb la seva obra es converteix en el verdader protagonista de la nostra tesi, en el fil conductor que explica el lloc, el moment i el motiu de les seves composicions dins el panorama artístic global de la segona meitat del segle XX i principis del segle XXI. El quart bloc explica la seva trajectòria artística des de la perspectiva de l'espai pictòric, en vuit sub-apartats, que a les conclusions reduïm a quatre etapes molt diferenciades que mostren cadascuna de les seves senyes d'identitat, les seves solucions plàstiques, el seu pensament sobre l'art en general, la seva obra en particular i les seves referències culturals. Cal destacar, entre d'altres, artistes com Giotto, Cèzanne, Monet, Franz Kline, Barnet Newman, Saura, Millares, Van Gogh, Tàpies, Kandinsky i Seurat; filòsofs com Plató i Aristòtil; la poesia de Mallarmé, Paul Valery, etc. Com en apartats anteriors, tot això es presenta amb el contrapunt obligat de les seves composicions que mostren gràficament allò que la literatura explica. Dos sub-apartats tanquen aquest capítol: el primer, analitza la seva obra gràfica i el segon intenta explicar la seva personalitat a través dels seus retrats escassos i composar un autorretrat d'Hernández Pijuan. A continuació, s'inclou les conclusions i la bibliografia de la tesi: Llibres, articles de diaris - revistes i catàlegs de l'artista utilitzats per a la realització de la tesi, així com la bibliografia completa sobre Hernández Pijuan. Per acabar, adjuntem un Apèndix documental. A l'espai pictòric de l'obra de Joan Hernández Pijuan, la tesi podria començar amb "hi havia una vegada", parlar de qualsevol cosa des dels inicis fins als nostres dies. Les paraules de Gombrich reflexen aquesta idea: "Un cop vas ser petit i, dempeus, les teves sabates eren com la mà de la teva mare. Te'n recordes? Si volguessis, podries contar una història que començaria així: hi havia una vegada un nen i aquest nen eres tu. I un cop, també vas ser un nadó embolicat en bolquers. No ho pots recordar, però ho saps. La teva mare i el teu pare també van ser petits un cop. I també els avis. D'això en fa molt de temps. No obstant això, diem que són ancians però també van tenir avis i àvies que els van poder dir el mateix: hi havia una vegada... I així successivament, sense parar de retrocedir. Darrera de cada hi havia una vegada... segueix havent-hi sempre una altra. T'has col·locat alguna vegada entre dos miralls? Allò que veus són miralls i miralls, cada cop més petits i borrosos, cada cop més borrosos però cap d'ells és l'últim. Fins i tot quan no se'n veuen més, hi segueixen cabent més miralls que també es troben darrera i es converteixen en el "reduccionisme" més absolut. No és impossible imaginar que acabi; l'avi de l'avi de l'avi de l'avi de l'avi. Si ho penses amb deteniment, amb el temps aconseguiràs concebre-ho. Afegeix un altre més. D'aquesta manera arribem a una època antiga i després a una època molt antiga. Sempre més enllà, com als miralls. Però sense trobar mai el principi. Darrera de cada inici torna a haver-hi un altre inici "hi havia una vegada". En aquest instant ens trobem en aquest espai pictòric, aquest espai microscòpic a la història de la pintura a la qual en Joan Hernández Pijuan hi forma part, (diccionaris, libres, catàlegs, exposicions, premis, acadèmic, catedràtic, etc.). Això és allò que estudiarem i investigarem com uns dels objectius més de la tesi i a partir d'aquí l'espai continua cap endavant, fills, nets, besnéts etc., l'espai pictòric continua fins que altres agafin la cadena de relleu i així successivament, l'estirar del fil, tal i com deia Joan Hernández Pijuan, continua. "És un forat sense fons! Sents vertigen quan mires cap a baix? Jo també! Si tirem a aquest pou un paper cremant-se, caurà lentament, cada cop més fons. I en caure, il·luminarà les parets del pou! El veus allà a baix? Continua enfonsant-se; ha arribat des de tan lluny que sembla una estrella minúscula en aquest fons obscur; es fa més i més petit i ja no el veiem". El mateix succeeix amb el recompte i amb el futur que en el seu moment serà un record. Amb aquest projectem una llum sobre el passat i amb els "somnis" projectem la llum del futur. Tal i com diu María Girona: "El més important és tenir alguna cosa a dir i saber expressar-ho". Això és allò que Joan Hernández Pijuan ens ha ensenyat amb el seu art al llarg del temps.
Wir haben Joan Hernández Pijuan's Werk in seinem "konzeptuellen" Zusammenhang festgelegt und analysiert; wir haben das "latente Kunst-, Philosophie und Wissenschaftsfirmament" als ein so weit wie möglich reichender Geist beschrieben, wir haben sein Werk als Ganzes aufgezeichnet und bewertet. Dabei haben wir uns soweit es ging von den zahlreichen Kommentaren und Schriften der Kunstkritiker entfernt gehalten und diese zusammen mit unserem Erachten kommentiert; als gerechte Untersuchungsgrundlage die das "wann" und "wie" der Situation seines Werks innerhalb der Kunstwelt bewertet und klassifiziert; um damit seinen piktorischem Bereich in Bezug auf seine Vorgänger und, als Konsequenz, seine heutige Umwelt kennenzulernen. Auch wenn wir uns anscheinend vom "Stamm" entfernen war es mein Wunsch, dass in der ganzen komplementären Information der "Geist" seines Werks und seiner Gedanken schwebe, sich drehe und umgehe und uns mittels dem Kontrast helfe ihn besser zu kenne, zu bewerten und zu orten. Wir haben bewiesen, dass Joan Hernández Pijuan nicht durch Zufall da ist wo er ist, sondern eher als Konsequenz einer Reihe von mehr oder weniger "urahnenhaften" und aktuellen Geschehen, die er in unserer Zeit erfasst und angewandt hat und verteidigt. "Es ist unmöglich die Welt, in diesem Falle den piktorischen Bereich von Hernández Pijuan's Werk vom Mittelpunkt aus zu sehen, es ist nur möglich dies zu sehen, wenn man seine Welt in von allen Richtungen aus durchkreuzt". Fernando Zobel bemerkte die Adjektive, die seines Erachtens nach Hernández Pijuan am besten beschreiben: "sauber, subtil, rigoros, zerebral, elegant". Die These baut auf verschiedene Abschnitte auf, die zum Mittelpunkt unserer Analyse des piktorischen Bereichs führen. Im ersten Block haben wir es als notwendig befunden, Hernández Pijuan innerhalb der spanischen Kunst, genauer in der katalanischen Kunst seiner Zeit zu orten um damit seine vom Rest der Maler verschiedene Persönlichkeit hervorzuheben wobei wir seine Individualität und schöpferische Freiheit ohne Einfluss irgendwelcher Moden aufzeichnen. Ein zweiter Block erklärt seine formellen Aspekte, das nouveau roman in Bezug auf sein Werk, seine künstlerische Sprachen in Bezug auf den Einfluss der Extremkunst - Orientale und vor allem was wir in seinem Werk als "unaussprechbare" Abbildungen bezeichnet haben. Der dritte Block besteht aus drei Abschnitten, die sein Werk in Bezug auf einer Reihe kultureller Interferenzen, die laut unserer Meinung einen Einfluss auf Ihn hatten, beschreibt. Einige seiner Umwelt sehr nahe gelegen, andere - primitive nicht europäische Kulturen - die wir sehen können, wenn wir jedes einzelne seiner Werke konkret analysieren. Wir haben es für notwendig gehalten in diesem Abschnitt auch tiefer auf den europäischen Kulturgeist vom Standpunkt der pre-Sokratischen bis zur heutigen Philosophie und über das lebenswichtige wissenschaftliche Panorama wie zum Beispiel das Leben und das menschliche Genom, seine Verbindung mit der Religion und der Kunst ein zu gehen, Dinge die wir mit dem Werk von Hernández Pijuan in Verbindung gebracht haben. Dieses sein Werk in Beziehung bringen" wird dann zum echten Darsteller unserer These, zum Leitfaden, der erklärt, wo, wann und warum seine Zusammenstellungen innerhalb des globalen Kunstpanoramas des 20. und Anfang 21. Jahrhunderts ihren Platz finden. Der vierte Block versucht, seine Laufbahn vom Standpunkt des piktorischen Bereichs aus in acht Unterabschnitten zu erklären, die wir in den Schlüssen in vier klar unterschiedenen Etappen zusammenfassen, eine jede mit ihren eigene Identitätsanzeichen, ihren plastischen Lösungen, ihren Gedanken über die Kunst im Allgemeinen und Ihren kulturellen Zusammenhängen. Unter anderen erwähnen wir Künstler wie Giotto, Cèzanne, Monet, Franz Kline, Barnet Newman, Saura, Millares, Van Gogh, Tàpies, Kandinsky und Seurat; Philosophen wie Plato und Aristoteles; die Dichtungen von Mallarmé, Paul Valery, usw. Alles wie in den vorherigen Abschnitten zusammen mit dem entsprechenden Gegensatz seiner Zusammenstellungen, die das, was die Literatur erklärt, graphisch darstellen. Als Abschluss dieses Kapitels kommen zwei unterabschnitte: der erste analysier sein graphisches Werk und des zweite versucht, seine Persönlichkeit durch seine Bilder zu erklären und gleichzeitig ein Selbstbildnis von Hernández Pijuan darzustellen. Anschließend erläutern wir unsere Schlussfolgerungen zusammen mit der Bibliographie der These: Bücher, Zeitungs- und Zeitschriftartikel und Kataloge des Künstlers, die wir zur Erarbeitung der These benutzt haben. Auch die vollkommene Bibliographie Hernández Pijuans wird beigelegt. Zum Schluss fügen wir einen Dokumentenanhang bei. Innerhalb des piktorischen Bereichs von Joan Hernández Pijuans Werk könnte die These mit einem "Es war einmal" beginnen, über das berichten, was am Anfang war und was heutzutage ist. Diese Ideen werden von Gombrich wie folgt ausgedrückt: "Du warst einmal klein und im Stehen konntest du gerade die Hand deiner Mutter erreichen, Erinnerst Du dich dran? Wenn Du wolltest könntest du eine Geschichte die so anfängt, erzählen: Es war einmal ein Kind, und das warst Du. Und Du warst auch einmal ein Wickelkind. Du kannst dich nicht daran erinnern aber Du weißt, dass es so war. Dein Vater und Deine Mutter waren auch einmal klein. Und so waren es deine Großeltern. Das ist schon lange her. Aber, wie Du weißt, sagen wir sie seien Greise. Aber sie hatten auch Großeltern und konnten damals das gleiche sagen: es war einmal. Und so geht es weiter und weiter in die Vergangenheit. Hinter jedem dieser "Es war einmal" kommt immer wieder ein nächstes. Hast6 Du dich jemals zwischen zwei Spiegel gestellt? Was Du da siehst sind Spiegel und mehr Spiegel, jedes mal kleiner und unschärfer, aber Keiner ist der Letzte. Auch wenn man sie nicht mehr sieht sind da immer Spiegel im Spiegel dahinter und so wird es zum absolutesten Reduktionismus. Ein Ende ist für uns nicht vorzustellen. Der Großvater vom Großvater vom Großvater vom Großvater. Wenn Du darüber nachdenkst wirst Du es im Laufe der Zeit verstehen. Und füge noch einen ein. So kommen wir sehr weit in die Vergangenheit. Und immer weiter, wie in den Spiegeln. Hinter jedem Neuanfang gibt es immer ein"Es war einmal". In diesem Augenblick befinden wir uns im genannten piktorischen Bereich, dieser mikroskopisch kleine Bereich in der Malereigeschichte von der Joan Hernández Pijuan Teil ist (Wörterbücher, Bücher, Kataloge, Ausstellungen, Preise, Akademiker, Professor, usw.) das ist was wir studieren und untersuchen werden als ein weiteres Thema dieser These; von hier ab geht der Bereich weiter, Söhne, Enkel, Urenkel, usw., der piktorische Bereich geht weiter bis andere die Staffel übernehmen, und so geht es weiter, das Ziehen am Leitfaden, wie Joan Hernández Pijuan sagte, geht weiter. "Es ist ein bodenloses Loch!". Wird es Dir schwindelig wenn Du nach unten schaust!? Mir auch! Wenn wir ein brennendes Papier in diesen tiefen Brunnen werfen wird es langsam, immer tiefer, fallen. Und während es fällt wird es di Brunnenwand beleuchten! Kannst Du es immer noch da unten sehen? Es sinkt immer weiter; es ist schon so weit entfernt, dass es wie ein Stern in diesem Dunkel aussieht; es wird immer kleiner und kleiner und wir können es nicht mehr sehen." Das gleiche passiert mit der Erinnerung und mit der Zukunft, die zu seiner Zeit zur Erinnerung wird. So werfen wir ein Licht auf die Vergangenheit und mit den "Träumen" auf die Zukunft. Wie Maria Girona schon sagte: "Das wichtige ist, etwas zu sagen haben und zu wissen, wie man es ausdrückt". Das ist es, was uns Joan Hernández Pijuan mit seiner Kunst im Laufe der Jahre gezeigt hat.
ca
de
El present treball aborda la promoció de la salut psicosocial des del paradigma de la resiliència i les aportacions de la logoteràpia de Viktor Frankl. El seu objectiu ha estat descriure i analitzar com es desenvolupa un procés resilient en l'àmbit laboral docent. Concretament, es descriu el procés de canvi experimentat per un institut d'educació secundària enfrontat a un context de dificultat i de quina manera ha estat capaç de renéixer i sortir-ne enfortit. Hem analitzat com s'activa el procés resilient, la naturalesa dels factors implicats, la relació que s'estableix entre aquests i com interactuen per aconseguir una adaptació positiva. Hem optat per una metodologia qualitativa mitjançant un mètode d'estudi de casos d'orientació etnogràfica. El treball aporta un model d'anàlisi del procés resilient que ha resultat útil per precisar el concepte de resiliència en l'àmbit laboral així com per integrar les dades recollides en el treball de camp. En les conclusions es discuteix el paper de la dimensió noètica o espiritual, la recerca del sentit i la vinculació positiva en l'activació del procés resilient. Igualment s'emfasitza la importància del lideratge i la interacció existent entre la resiliència personal i la organitzativa. També s'apunten possibles estratègies per potenciar, facilitar o estimular el procés resilient en una situació laboral. Finalment, s'examinen les repercussions de l'activació d'un procés resilient en la promoció de la salut laboral.
In der hier vorliegenden Doktorarbeit geht es um die Förderung der psychosozialen Gesundheit, ausgehend von dem Resilienzparadigma und Viktor Frankls Logoteraphie. Ziel der Arbeit ist die Beschreibung und Analyse, wie sich ein Resililenzablauf im Lehrarbeitszusammenhang entwickelt. Im Konkreten wird der Wandelprozess beschrieben, den eine Realschule in einem Schwierigkeitszussammenhang erfährt und wie sie wiedergeboren und erstarkt aus dieser Situation hervorgehen könnte. Wir haben analysiert, wie der Resilienzablauf aktiviert wird, die Natur der betroffenen Faktoren, die zwischen ihnen begründete Beziehung, und wie sie interagieren, um eine positive Anpassung zu erreichen. Wir haben uns für eine qualitative Methodologie entschieden, mittels einer ethnographisch orientierten Fallstudie. Die Arbeit liefert ein Untersuchungsleitbild des Resilienzablaufs, das bei der Präzisierung des Resilienzbegriffs im Arbeitsbereich, sowie für die Integration der in der Vorortarbeit gesammelten Daten als nützlich erwiesen hat. In den Schlussfolgerungen wird über die Rolle der nicht-ethischen oder geistlichen Dimension, die Sinnsuche und die positive Verbindung in der Resilienzablaufsaktivierung diskutiert. Ebenfalls wird die Bedeutung der Führung und der vorhandene Interaktion zwischen die eigenen und der organisatorischen Resilienz betont. Ferner werden mögliche Strategien vorgestellt, um den Resilienzablauf in einer Arbeitssituation zu verstärken, zu ermöglichen oder zu motivieren. Schlie&#946;lich werden die Auswirkungen der Aktivierung eines Resilienzablaufs in der Förderung der Arbeitsgesundheit übergeprüft.
ca
de
L'objectiu d'aquesta tesi doctoral és investigar el potencial evocador que té la fraseologia en el marc de l'oralitat ficcional. Amb aquest objectiu, s'ana-litzarà un corpus paral·lel constituït per una novel·la infantil de l'autor ale-many Erich Kästner i les seves traduccions al castellà i català. Les unitats fraseològiques sovint s'han associat amb el llenguatge parlat. D'una banda, confereixen expressivitat i subjectivitat a l'enunciat. De l'altra, la seva con-vencionalització, fixació i valor pragmàtic les converteixen en unitats pre-fabricades a la disposició del parlant per resoldre situacions comunicatives recurrents. A més, la majoria d'aquests unitats es relacionen amb variants no estàndard de la llengua. Per tant, els fraseologismes constitueixen un dels recursos mitjançant els quals es pot evocar el llenguatge parlat en un text escrit. L'anàlisi busca determinar quines de les diferents característi-ques de les unitats del text original es van mantenir invariables en els textos meta.
Ziel der vorliegenden Doktorarbeit ist die Untersuchung des evokativen Po-tentials der Phraseologie im Rahmen fiktionaler Mündlichkeit. Grundlage der Analyse ist ein Parallelkorpus, das aus einem Kinderroman von Erich Kästner sowie den Übersetzungen ins Spanische und Katalanische besteht. Phraseologische Einheiten werden häufig mit dem mündlichen Sprachge-brauch in Verbindung gebracht. Einerseits drücken sie Expressivität und Subjektivität aus, andererseits bilden sie durch ihre Konventionalisierung, Festigkeit und pragmatischen Werte vorgefertigte Einheiten, die den Spre-chern zur Verfügung stehen, um rekurrente kommunikative Aufgaben zu bewältigen. Zudem werden die meisten dieser Einheiten als zugehörig zu Nichtstandardvarietäten der Sprache betrachtet. Demzufolge sind Phraseo-logismen eins der Mittel, mit denen gesprochene Sprache in schriftlichen Texten evoziert werden kann. In der Analyse wird herausgearbeitet, welche der verschiedenen Merkmale der Ausgangstexteinheiten in den Zieltexten invariant gehalten wurden.
ca
de
En aquest projecte es modificarà una comunicació entre un software de monitorització i un microcontrolador. En aquests moments, aquesta comunicació està configurada físicament per cable. El nostre objectiu és retirar aquest cable i implementar una comunicació "wireless". Treballarem amb tecnologies i protocols ja existents, creant una plataforma de hardware i software que interactuïn entre sí per tal que aquest canvi sigui transparent pels dos nodes. Un cop realitzat el sistema, farem que el programa i el microcontrolador es comuniquin fent servir la nova plataforma per veure que el flux d'informació és robust i no presenta errors. Conclourem veient una comunicació real i donarem possibles solucions als desavantatges que presenten les comunicacions sense fils davant les comunicacions amb cable, proposant una línia d'investigació futura que es podrà dur a terme per a millorar el nostre sistema.
In diesem Projekt soll die Datenkommunikation zwischen einer Monitoring-Software und einem Mikrocontroller geändert werden. Momentan wird diese Kommunikation physikalisch mit einem Kabel hergestellt. Unser Ziel ist es, dieses Kabel durch die "wireless"-Kommunikation zu ersetzen. Wir werden mit bestehenden Technologien und Protokollen arbeiten, hierfür werden wir eine Software- und Hardware-Plattform erstellen. Diese Plattformen werden mit sich selbst interagieren damit der Ersatz des Kabels transparent für beide Knoten ist. Sobald das System verwirklicht ist, werden wir die Kommunikation zwischen dem Program und dem Mikrocontroller mittels der neuen Plattform herstellen, um festzustellen dass der Informationsfluss robust ist und keine Fehler aufweist. Zum Abschluss des Projekts soll eine reelle Datenkommunikation stattfinden und mögliche Lösungen gefunden werden um die Nachteile der kabellosen Kommunikation gegenüber der physikalischen Kommunikation aufzuzeigen. Die Ausarbeitung eines neuen Kommunikationssytems soll in der Zukunft weiter erforscht werden.
ca
de
Aquest treball de fi de grau explora la regeneració urbana a Berlín en relació a la construcció i la caiguda del Mur. Exposa com la transformació s'enfoca en la reunificació física de la ciutat, l'equilibri de les condicions i qualitat de vida a una i altra banda, el restabliment de Berlín com a capital alemanya i el manteniment de la seva rellevància global. Els temes clau en la planificació urbana post-reunificació inclouen la reprivatització de terrenys i la preservació del record del mur, mitjançant la localització de punts de memòria i la creació de recorreguts de vianants i carrils bici al llarg del seu traçat. Per l'anàlisi crítica dels processos de regeneració es fa una aproximació de més detall en dues àrees amb plantejaments aparentment oposats: Greenbelt Berlin i Mediaspree Berlin. A la primera la transformació se centra en la creació d'espais verds en terrenys recuperats després de la reunificació, oferint àrees recreatives que integren la memòria del Mur. En contrast, Mediaspree Berlin s'enfoca en la revalorització d'antics terrenys industrials que havien quedat dins de la franja del mur al llarg del riu Spree, en un procés de reprivatització per desenvolupar una zona de centralitat cultural i econòmica. Aquest projecte combina la preservació de la memòria històrica amb la reactivació econòmica, generant noves dinàmiques urbanes. Complementariament, el treball aborda l'apropiació no programada del Niemandslandt (la terra de ningú) per part dels berlinesos durant el procés de reunificació. En aquest cas, la transformació es caracteritza per un avenç lent del planejament i de la realització de projectes a causa de disputes administratives, resultant en una ciutat on les capes urbanes i la seva evolució són clarament visibles. El treball mostra com la regeneració constant és una característica prominent de Berlín, reflectint la seva capacitat per adaptar-se i transformar-se en resposta a la seva complexa història i necessitats canviants.
Dieser Abschlusswerk untersucht die Stadterneuerung in Berlin im Zusammenhang mit dem Bau und dem Fall der Mauer. Er beschreibt, wie der Wandel auf die physische Wiedervereinigung der Stadt, auf die Ausgewogenheit der Lebensbedingungen und der Lebensqualität auf der einen und auf der anderen Seite, auf die Wiederherstellung Berlins als deutsche Hauptstadt und auf die Wahrung seiner globalen Bedeutung auf der anderen Seite ausgerichtet ist. Zu den Schlüsselthemen der Stadtplanung nach der Vereinigung gehören die Renovierung von Grundstücken und die Bewahrung der Erinnerung an die Mauer durch die Lokalisierung von Speicherpunkten und die Schaffung von Fußgänger- und Radwegen entlang ihrer Spuren. Bei der kritischen Analyse der Regenerationsprozesse wird eine detailliertere Annäherung in zwei Bereichen mit scheinbar gegensätzlichen Ansätzen vorgenommen: Greenbelt Berlin und Mediaspree Berlin. Bei der ersten Transformation konzentriert sich die Transformation auf die Schaffung von Grünflächen in nach der Wiedervereinigung zurückgewonnenen Gebieten, wodurch Erholungsbereiche angeboten werden, die das Mauergedächtnis integrieren. Im Gegensatz dazu konzentriert sich Mediaspree Berlin auf die Aufwertung von alten Industriegebieten, die sich innerhalb des Mauerstreifens entlang des Spree River befanden, in einem Renovierungsprozess zur Entwicklung eines Gebiets mit kultureller und wirtschaftlicher Zentralität. Dieses Projekt verbindet die Bewahrung des historischen Gedächtnisses mit der wirtschaftlichen Wiederbelebung und erzeugt neue städtische Dynamiken. Darüber hinaus geht es in der Arbeit um die unplanmäßige Übernahme des Niemandslands durch die Berliner während des Wiedervereinigungsprozesses. Der Umbau ist in diesem Fall durch einen langsamen Planungsund Projektfortschritt gekennzeichnet, der auf Verwaltungsstreitigkeiten zurückzuführen ist und zu einer Stadt führt, in der die städtischen Schichten und ihre Entwicklung deutlich sichtbar sind. Die Arbeit zeigt, wie die kontinuierliche Regeneration ein herausragendes Merkmal Berlins ist, das seine Fähigkeit widerspiegelt, sich anzupassen und sich als Reaktion auf seine komplexe Geschichte und die sich verändernden Bedürfnisse zu verwandeln.
ca
de
Diversos factors socioeconòmics estan portant als governs a fomentar els vehicles propulsats elèctricament. Actualment, el coll d'ampolla per a la producció en massa del vehicle elèctric resideix a la tecnologia de la bateria d'alta tensió. Un dels reptes principals per assegurar les prestacions de seguretat, confort, funcionament i durabilitat de la bateria és la gestió tèrmica, ja que a temperatures allunyades de les especificades pel fabricant, aquesta envelleix de forma prematura, donar lloc a una perillosa i descontrolada reacció exotèrmica i/o ser incapaç de lliurar l'energia elèctrica necessària per moure el vehicle. La tendència en el disseny de solucions per a la gestió tèrmica, és la d'usar circuits de refrigeració amb arquitectures cada vegada més sofisticades que impliquen la necessitat d'un major nombre d'actuadors elèctrics com a bombes, ventiladors i electrovàlvules. El control d'aquests sistemes és complex a causa del seu comportament no lineal, a l'elevat nombre d'entrades i sortides i a la necessitat de assolir diversos objectius alhora sovint contradictoris. Davant aquesta classe de problemes, els mètodes convencionals de control són portats al seu límit i nous mètodes basats en optimització, com el control predictiu, capaços d'explotar el potencial d'aquest tipus de sistemes, comencen a atreure l'atenció del sector. Aquesta tesi tracta del disseny d'un control predictiu per a la gestió tèrmica del circuit de refrigeració de la bateria i l'electrònica de potència en un vehicle híbrid endollable. El principal mèrit de la solució proposada és la validació del mètode en un prototip en temps real, que segons es veurà en la revisió de l'estat de l'art, és una de les principals manques en la majoria d'estudis d'aquesta tècnica en automoció. Per arribar a aquesta solució, el desenvolupament d'un model del sistema adequat i la definició del problema d'optimització en combinació amb l'ús d'una eina numèrica fiable i robusta, han estat imprescindibles i per això ocuparan una part important d'aquest document. Així mateix la validació per mitjà de simulació prèvia a l'experimental, així com el disseny d'unes condicions de conducció repetibles, per comparar el control proposat amb l'original del vehicle, seran tractades abans d'arribar a la validació i discussió finals.
Elektrisch angetriebene Fahrzeuge werden derzeit aus unterschiedlichen sozioökonomischen Gründen von den Regierungen gefördert. Der Flaschenhals für die Massenproduktion von dieser Technologie ist die Hochvoltbatterie, die mehrere Herausforderungen um die Sicherheit, Komfort, Performance und Lebensdauer Anforderungen zu erfüllen begegnet. Das Thermomanagement ist eine davon, da der Batterie Temperaturbetrieb außerhalb des vom Hersteller angegebenen Bereiches führ zur vorzeitigen Alterung, gefährlichen und unkontrollierten exothermischen Reaktionen und Stromversorgungsbeschränkungen, die den Antrieb des Fahrzeugs verhindern. Der Trend in das Design von Thermomanagementlösungen geht dahin, immer ausgeklügelter Kühlkreislaufarchitekturen zu verwenden, wobei eine steigende Anzahl von elektrischen Aktoren wie Pumpen, Lüftern und Ventilen, benötigt werden. Die Regelung solcher Systeme ist komplex aufgrund ihres nichtlinearen Verhaltens, der zahlreichen Eingängen und Ausgängen und des Bedürfnisses mehrere Ziele gleichzeitig zu erfüllen. Angesichts dieser Aufgabenstellung, werden die konventionelle Regelungsmethoden an ihre Grenzen gebracht und neue optimierungsbasierten Methoden wie die modellbasierte prädiktive Regelung, die das volle Potential solcher Systeme ausnutzen können, beginnen die Aufmerksamkeit der Autoindustrie auf sich zu lenken. Die vorliegende Arbeit handelt von dem Design einer modellbasierten prädiktiven Regelung für das Thermomanagement des Batterie- und Leistungselektronikkühlkreislaufs in einem Plug-In Hybrid Fahrzeug. Der Hauptverdienst der vorgeschlagenen Lösung ist die Methodenvalidierung in einem Prototyp in Echtzeit, was häufig, wie in der Stand der Technik angeführt werden wird, einer der Mangeln der meisten Veröffentlichungen in dieser Branche ist. Um zu dieser Lösung zu gelangen, eine geeignete Modellierung und ptimierungsproblembeschreibung sowie ein effizientes und robustes numerischesWerkzeug waren wesentlich und spielen deshalb eine wichtige Rolle in diesem Dokument. Weitere angegangene Punkte bevor der Versuchsauswertung und Schlussfolgerungen, sind die Simulationsvalidierung und das Entwurf von wiederholbaren Fahrbedingungen für einen gültigen Vergleich der vorgeschlagenen Regelung gegenüber der ursprünglichen im Fahrzeug.
ca
de
Evolució. Evolució és un terme que engloba un creixement, un progrés. Roma va viure una evolució des de la seua fundació fins al seu apogeu en què va vindre enquadrats tots els aspectes de la societat, entre ells la legió. Un exèrcit de ciutadans que va evolucionar a professional per a donar a Roma el domini sobre el món conegut, deixant constància de la seua presència amb la gran quantitat de campaments trobats.
Evolution. Evolution ist ein Begriff, der einen Wachstum, einen Fortschritt umfasst. Rom hat von seiner Gründung bis zu seiner Blütezeit eine Evolution erlebt, mit der viele Neuerungen in allen Bereichen der Gesellschaft einhergingen, unter anderem die Entstehung der Armee. Eine Armee von Freiwilligen, die sich zur Berufsarmee entwickelte, um Rom zur Herrschaft über die bekannte Welt zu verhelfen. Ihre Präsenz zeigt sich in der großen Anzahl gefundener Lager
ca
de
Aquesta tesi investiga com les noves tecnologies, com ara les xarxes socials, la digitalització dels llocs de treball i la robotització, canvien la societat i la política. El primer capítol se centra en les noves tecnologies que afecten el propi procés democràtic, més concretament estudiem la comunicació política a les xarxes socials. Analitzant el comportament dels polítics espanyols a Twitter, descrivim com l'estructura de la xarxa social fa que els polítics se centrin més en temes rellevants per al grup social. Al segon i tercer capítol analitzem com les preferències polítiques es veuen modelades per les noves tecnologies a través dels canvis als entorns laborals i la divergència d'oportunitats de treball. Mostrem que la digitalització i la robotització alteren els mercats laborals en afectar els llocs de treball existents, però també en canviar el tipus de feina disponible. Com a segon pas, vinculem aquests canvis en les oportunitats laborals amb els canvis en les preferències polítiques i el comportament de vot. En particular, el capítol dos estudia les trajectòries econòmiques i polítiques dels treballadors britànics directament afectats per la digitalització. El capítol tres estudia els efectes indirectes de la digitalització i de la robotització comparant les trajectòries de diferents regions d'Alemanya Occidental.
Diese Dissertation unersucht wie neue Technologien wie soziale Medien, Digitalisierung von Arbeitspl¨atzen und Robotisierung die Gesellschaft und Politik ver¨andern. Das erste Kapitel befasst sich mit neuen Technologien, die den demokratischen Prozess selbst beeinflussen, genauer gesagt untersuchen wir die politische Kommunikation in den sozialen Medien. Wir analysieren das Verhalten spanischer Politiker auf Twitter und beschreiben, wie die Struktur des sozialen Netzwerks Politiker sich st¨arker auf Themen konzentrieren l¨asst, die f¨ur ihre eigene soziale Gruppe relevant sind. Im zweiten und dritten Kapitel analysieren wir, wie politische Pr¨aferenzen durch neue Technologien, ver¨anderte Arbeitsumfelder und auseinanderstrebende Besch¨aftigungsm¨oglichkeiten gepr¨agt werden. Wir zeigen, dass Digitalisierung und Robotisierung den Arbeitsmarkt beeinflussen, indem sie bestehende Jobs ver¨andern, aber auch indem sie die Art neugeschaffener Jobs ver¨andern. In einem zweiten Schritt verkn¨upfen wir diese Ver¨anderungen der Berufsaussichten mit Ver¨anderungen der politischen Pr¨aferenzen und des Wahlverhaltens. In Kapitel zwei werden insbesondere die wirtschaftlichen und politischen Entwicklungen britischer Arbeitnehmer untersucht, die direkt von der Digitalisierung betroffen sind. In Kapitel drei werden die indirekten Auswirkungen von Digitalisierung und Robotisierung untersucht, indem die Entwicklung westdeutscher Landkreise verglichen wird.
ca
de
---> En aquest article, es dóna al lector una visió global i analítica de la medicina popular catalana. Amb aquesta finalitat, l'autor postula quatre models terapèutics diferents (additiu, expressiu, mecànic i personalista), els quals proporcionen un eix d'articulació d'utilitat per a l'anàlisi, i al mateix temps permeten que el lector s'oblidi de les categories habituals (medicina popular "empírica", "màgica" i "religiosa") que s'utilitzen normalment per a descriure aquest camp d'estudi.
---> In diesem Artikel wird eine zusammenfassende Analyse der traditionellen Velksmadizing Katalanians angeosten. Der Verfasser stallt in seiner Untersuchung vier verschiedane terapeutische Modelle (additives, expressives, mechanisches und pesonalistisches Modell) fest, die ihm arlauben von der herkömmlichen Ferschungketegarien "empirizche", "magischea" und "religiöse" Volksmedizin bei seiner Analyse abzuseken.
ca
de
---> En aquest article, que és el resultat d'una investigació etnogràfica realitzada a l'Alguer l'any 1983-1985, l'autor descriu les creences i els costums relacionats amb el "mal d'ull (símptomes, terápies, rituals màgic-religiosos) i exposa algunes característiques bàsiques d'aquests: l'enllaç amb l'enveja, l'espontaneïtat en l'acció, la qualitat de la màgia de l'operació.
---> Dieser Aufsatz ist Ergebnis einer ethnografischen Untersuchung, die in den Jahren 1983-85 in Alghero (Sardinen) gemacht wurde. Der Autor beschreibt den bösen Blick; die dazugehörigen Gebräuche und den Glauben daran (Symptomatologie, Prophylaxe, magischreligiöser Glauben) und stellt einige wesentliche Merkmale hervor: die Beziehung zum Neid, die unwillkürliche Handlung, magischer Charakter der Handlung.
ca
de
Entrevista a Bianca Schaalburg: Sobre el documentar la memòria com a història familiar
Interview mit Bianca Schaalburg: Über das Dokumentieren der Erinnerung als Familiengeschichte
ca
de
L'article presenta els reptes metodològics i tecnològics que els autors han experimentat en la creació del recurs lexicogràfic multilingüe basat en corpus CombiDigiLex (https://combidigilex.wixsite.com/website-1/combidigilex), amb tres objectius principals. En primer lloc, es presenta el context de la investigació, orientada a l'aplicació, i la justificació del desenvolupament del sistema d'informació lèxicogramatical multilingüe CombiDigiLex, l'objectiu del qual és proporcionar informació per a les llengües alemanya, castellana i portuguesa, per al seu ús en el procés de producció i traducció de segones llengües. Alhora, es presenten les característiques més rellevants del mencionat recurs en la seva versió actual (v.1.0.6). Finalment, s'exposen les dificultats metodològiques i tècniques de l'obtenció de dades, i també de la configuració i presentació de la informació lexicogràfica, que es van haver de superar durant el període oficial del projecte i que, fins i tot en el moment de redactar aquest article, continuen sent en part fronts oberts.
Der Beitrag stellt die methodologischen und technologischen Herausforderungen bei der Erstellung der multilingualen, korpusbasierten lexikografischen Ressource CombiDigiLex (https://combidigilex.wixsite.com/deutsch) dar und verfolgt dabei hauptsächlich drei Ziele. Zunächst werden der anwendungsorientierter Forschungskontext und die Gründe für die Entwicklung des mehrsprachigen, lexikalisch-grammatischen Informationssystems CombiDigiLex, welches für die Sprachen Deutsch, Spanisch und Portugiesisch Information für den Einsatz im L2-Produktions- und Übersetzungsprozess bereitstellen soll, dargestellt. Weiterhin werden die relevantesten Merkmale der besagten Ressource in ihrer aktuellen Version (v.1.0.6) vorgestellt. Abschließend werden die methodologischen und technischen Schwierigkeiten der Datengewinnung sowie der lexicografischen Datenmodellierung und Darstellung, die nicht nur während der offiziellen Projektlaufzeit überwunden werden mussten, sondern die selbst zum Zeitpunkt der Abfassung dieses Artikels noch teilweise offene Fronten bilden skizziert.
ca
de
Aquest article tracta de la història colonial alemanya a Àfrica i el Brasil. El colonialisme alemany es va caracteritzar per una explotació i repressió despietada de la població local. La gestió d'aquest passat s'ha desenvolupat de manera diferent en totes dues regions. A Àfrica, en particular, la lluita contra l'era colonial ha cobrat major importància en les últimes dècades i s'ha produït sobretot en els debats polítics i científics. Molts autors han abordat el passat en les seves obres, contribuint així de manera important al debat social. Un exemple d'això és la novel·la Morenga de l'escriptor alemany Uwe Timm. La literatura contribueix a augmentar la consciència de la responsabilitat d'Alemanya i d'altres potències colonials sobre les conseqüències del colonialisme.
Dieser Artikel befasst sich mit der deutschen Kolonialgeschichte in Afrika und in Brasilien. Der deutsche Kolonialismus war von einer rücksichtslosen Ausbeutung und Unterdrückung der einheimischen Bevölkerung geprägt. Die Bewältigung dieser Vergangenheit hat sich in beiden Regionen auf unterschiedliche Weise entwickelt. Besonders in Afrika hat die Auseinandersetzung mit der Kolonialzeit in den letzten Jahrzehnten an Bedeutung gewonnen und findet vor allem in politischen und wissenschaftlichen Diskursen statt. Zahlreiche Autorinnen und Autoren haben sich in ihren Werken mit der Vergangenheit auseinandergesetzt und so einen wichtigen Beitrag zur gesellschaftlichen Debatte geleistet. Als Beispiel dafür gilt der Roman Morenga von dem deutschen Schriftsteller Uwe Timm. Die Literatur trägt dazu bei, das Bewusstsein für die Verantwortung Deutschlands und anderer Kolonialmächte für die Folgen des Kolonialismus zu schärfen.
ca
de
Guillem Tell és un immigrant de la mitologia escandinava que fou portat a Suïssa per un poeta alemany. A l'Edat mitjana, el barret punxegut que porten els mags en els contes de fades, a Harry Potter o a Halloween, s'utilitzava per identificar els jueus. James Cook va portar dels Mars del Sud la paraula 'tabú', que s'ha convertit en part integrant de la nostra psicologia. El nom del minorista en línia Amazon es remunta al d'un riu sud-americà, i aquest al seu torn a les llegendes d'una tribu asiàtica de dones. Gairebé tot el que ens resulta familiar té un origen migratori. Objectes, símbols, idees i termes migren i canvien de significat en el procés: de la patata a Superman, passant pel signe @ o l'esvàstica. El que els fonamentalistes consideren propi és en realitat aliè. El que anomenem 'cultura' és el resultat de 'transferències'. Les 'apropiacions' són la norma. L'article informa sobre un projecte de recerca que l'autor està duent a terme juntament amb l'antropòleg Michael Toggweiler i el comparatista i escriptor Raoul Schrott.
Wilhelm Tell ist ein Einwanderer aus der skandinavischen Mythologie, den ein deutscher Dichter in die Schweiz vermittelte. Der spitze Hut der Magier im Märchen, bei Harry Potter oder zu Halloween diente im Mittelalter dazu, Juden zu kennzeichnen. Das Wort 'Tabu', das in unserer Psychologie nicht mehr wegzudenken ist, brachte James Cook aus der Südsee mit. Der Name des Online-Händlers Amazon geht zurück auf den eines südamerikanischen Flusses ―und dieser wiederum auf die Legenden von einem asiatischen Frauenvolk. Fast alles, was uns vertraut ist, hat einen Migrationshintergrund. Objekte, Symbole, Ideen und Begriffe wandern und verändern dabei ihre Bedeutungen: von der Kartoffel über Superman bis zum @-Zeichen oder zum Hakenkreuz. Was Fundamentalisten für ureigen halten, ist eigentlich fremd. Was wir 'Kultur' nennen, ist das Ergebnis von 'Transfers'. 'Aneignungen' sind der Normalfall. Der Beitrag berichtet aus einem Forschungsprojekt, das der Verfasser zusammen mit dem Anthropologen Michael Toggweiler und dem Komparatisten und Schriftsteller Raoul Schrott durchführt.
ca
de
La retirada paulatina de poder dels otomans als Balcans havia reforçat la dinastia habsburguesa i alhora havia inspirat la vida cultural de la cort imperial vienesa, fins a la pretensió de gestionar el teatre polític d'Europa. Sobre aquests auguris s'inicià la Guerra de Successió, que motivà la residència temporal de l'arxiduc Carles a Barcelona. En aquesta ciutat el conreu de la música desenvolupà el model vienès, bé que aviat -pel que fa a la interpetació de les òperes- aconseguí un perfil característic. Simultàniament, a Viena foren representades algunes òperes dedicades a l'arxiduc Carles; per exemple, La decima fatica d'Ercole de Johann Joseph Fux. El libretto comenta la precària situació de les tropes habsburgueses a la Guerra de Successió, canviant la realitat per una visió, que fonamentà el pensament de la dinastia habsburguesa.
Das Zurückdrängen der osmanischen Macht auf dem Balkan hatte die habsburgische Dynastie gestärkt und das kulturelle Umfeld des Wiener kaiserlichen Hofes beflügelt. Man beanspruchte die Führungsrolle auf der politischen Bühne Europas und begann unter diesen Vorzeichen den Spanischen Erbfolgekrieg, der zu einer kurzzeitigen Residenz des Erzherzogs Karl in Barcelona führte. Hier entspann sich ein dem Wiener Vorbild vergleichbares Musikleben, das aber -z.B. die aufgeführten Opern betreffend- ein eigenständiges Profil gewann. Zur selben Zeit wurden auch in Wien Opern gegeben, die Erzherzog Karl gewidmet waren, darunter 1710 La decima fatica d'Ercole von Johann Joseph Fux. Wie sich zeigt, kommentiert das Libretto insgeheim die missliche Lage im Spanischen Erbfolgekrieg und wechselt bereits vor Kriegsende von der Realität in eine Vision, die das dynastische Denken der Habsburger hinfort prägte.
ca
de
La tardor de l'any 1710, Händel és nomenat Kapellmeister a la cort de l'elector Georg Ludwig de Hannover. Uns quants mesos més tard, arriba a Londres, on presenta la seva òpera Rinaldo. El públic anglès, que, en aquell moment, mostra un gran interès per l'òpera italiana, acull el compositor molt favorablement. Durant els anys que van de 1719 a finals de la dècada de 1720, Händel, des de la Royal Academy of Music, institució fundada per ell mateix, assoleix nombrosos èxits en el camp operístic. No obstant això, les exorbitants despeses de l'acadèmia i el canvi dels gustos del públic provoquen el col·lapse de la institució i la necessitat de refundar-ne una de nova. La creació, l'any 1733, d'una companyia rival, l'Opera of the Nobility, suposa el toc de gràcia per a ell i Händel es veu obligat a abandonar definitivament la seva dedicació a l'òpera. A partir d'aquest moment, el compositor es bolca en el gènere oratori, que ja l'havia practicat anteriorment a Itàlia i també des de la seva arribada a Anglaterra.Després de presentar una llista cronològica dels oratoris més significatius del compositor, es procedirà a elaborar un estudi de les seves característiques. Caldrà considerar la procedència de la temàtica emprada als llibrets; la presència i la utilització dels cors; la manera com el compositor expressa musicalment els afectes del text; els tipus formals dels quals se serveix per construir les àries; el significat dels passatges instrumentals; els cantants que contracta i les orquestres, les que té a la seva disposició el propi Händel i les que, després de la seva mort, interpreten les seves obres.Com que es tracta d'una ponència presentada al congrés internacional titulat "El llegat de G. F. Händel a l'entorn de la música hispànica del seu temps", s'hi fa una reflexió breu sobre l'oratori a Catalunya. S'hi observa que l'oratori anglès no presenta coincidències notables respecte al català, ni des del punt de vista de la seqüenciació cronològica, ni de les estructures formals, ni tampoc de l'ús que socialment es feia d'aquestes obres.
Im Herbst 1710 wird Händel zum Konzertmeister am Hof des Kurfürsten Georg Ludwig von Hannover ernannt und einige Monate später reist er nach London, wo er seine Oper Rinaldouraufführt. Das englische Publikum, das zum damaligen Zeitpunkt eine Vorliebe für die italienische Oper besaß, nahm den Komponisten begeistert auf. Zwischen 1719 und bis zum Ende der 1720er Jahre erntete er mit seinen Aufführungen über das von ihm geleitete Opernunternehmen Royal Academy of Music zahlreiche Bühnenerfolge. Die übermäßigen finanziellen Belastungen der Akademie und der Wandel des musikalischen Geschmacks des Opernpublikums führten jedoch schließlich zum Bankrott der Einrichtung und zur Gründung der New Royal Academy. Das im Jahr 1733 gegründete Konkurrenzunternehmen Opera of the Nobility versetzte jedoch dem von Händel gegründeten Unternehmen den Gnadenstoß und bewirkte, dass er der Operntätigkeit endgültig den Rücken zukehrte. Von nun an widmete sich der Komponist verstärkt dem Oratorium, einem Genre, mit dem er sich schon in Italien beschäftigt hatte und auf das er auch seit seiner Ankunft in England immer wieder zurückgegriffen hatte.Nach Vorstellung einer chronologischen Liste der bedeutendsten Oratorien des Komponisten werden ihre jeweiligen Charakteristiken untersucht. Berücksichtigt wird dabei die Herkunft der in den Librettos behandelten Thematiken, die Präsenz und den Einsatz der Chöre, in welcher Art und Weise der Komponist die Affekte des Textes musikalisch ausdrückt, die formalen Typen des Arienaufbaus, die Bedeutung der instrumentalen Passagen, die Sänger, die er engagierte, und die Orchester, die Händel selbst zur Verfügung standen, und diejenigen, die nach seinem Tod zur Wiedergabe seiner Werke eingesetzt wurden.Da es sich bei diesem Artikel um einen Vortrag handelt, der auf dem internationalen Kongress "Das Vermächtnis von G.F. Händel im Umfeld der hispanischen Musik seiner Zeit" gehalten wurde, werden die Merkmale des katalanischen Oratoriums kurz kritisch beleuchtet. Dabei wird festgestellt, dass das englische Oratorium keine herausragenden Gemeinsamkeiten mit dem katalanischen aufweist, weder was die chronologische Sequenzierung noch die formalen Strukturen angeht, wie auch nicht im Hinblick auf den gesellschaftlichen Gebrauch, der von diesen Werken gemacht wurde.
ca
de
El present treball té per objecte la traducció de l'espanyol a l'alemany d'una part de l'obra Pura Vida, escrita per José María Mendiluce. Com les diferències dialectals entre l'espanyol ibèric i el dialecte de Costa Rica reproduïdes en la novel·la van presentar certa dificultat a l'hora de traduir-la, també es va realitzar una anàlisi textual i un resum sobre la traducció dels dialectes en la literatura. A partir de les conclusions extretes d'aquest apartat, es va establir que el mètode de traducció seria el de la traducció exotizant. En relació amb els problemes dialectals, es va decidir, d'acord amb la literatura consultada, que algunes de les expressions dels personatges costarricenses no es traduirien a l'alemany sinó que es mantindrien com a préstecs, sempre que fossin termes transparents per a un lector alemany. Així mateix, s'han afegit incisos per destacar les diferències dialectals
Im Rahmen dieser Arbeit wurde ein Teil des Werkes Pura Vida von José María Mendiluce aus dem Spanischen ins Deutsche übersetzt. Ein spezielles Problem stellten dabei die dialektalen Unterschiede zwischen kastilischem Spanisch und dem Dialekt der Costa Ricaner dar. Neben der Übersetzung wurde daher auch eine Textanalyse durchgeführt und in einem theoretischen Teil wurde die Literatur zur Übersetzung von Dialekten zusammengefasst. Aufgrund dieser Erkenntnisse wurde anschließend eine allgemeine Übersetzungsmethode festgelegt; es handelt sich dabei um eine exotisierende Übersetzung. In Bezug auf die Problematik der Dialektik wurde, aufgrund der verwendeten Literatur, entschieden, dass einige Ausdrücke der Costa-Ricaner nicht ins Deutsche übersetzt werden, sondern als spanische Lehnwörter übernommen werden, sofern sie für einen deutschen Leser transparent sind. Außerdem wurden Einschübe eingefügt, welche den Dialektunterschied ebenfalls verdeutlichen
ca
de
Dins de l'interès que sempre tingué Felip Pedrell pel teatre musical espanyol, una de les seves aportacions musicològiques més interessants fou la recuperació i l'estudi del teatre musical espanyol dels segles XVII i XVIII, cosa que va fer, sobretot, en el seu Teatro lírico español anterior al siglo XIX. Així, doncs, en aquest treball s'analitza com Pedrell estudià el teatre musical del segle XVII des d'un punt de vista documental, però sobretot a partir de les reflexions i dels comentaris derivats de les seves recerques. Com s'observa en aquest treball, aquests van ser l'origen dels estudis sobre el teatre musical barroc espanyol gràcies a l'afany de rigorositat científica de Pedrell. No obstant això, com en tota la seva tasca musicològica, Pedrell sempre intentà establir un constant diàleg entre aquesta recerca i les necessitats creatives de la seva pròpia època.
Felip Pedrell interessierte sich sehr für das spanische Musiktheater. Einer seiner interessantesten musikwissenschaftlichen Beiträge war die Wiedergewinnung und das Studium dieser Gattung im 17. und 18. Jahrhundert. Diese Aufgabe vollbrachte er besonders in seiner Veröffentlichung Teatro lírico español anterior al siglo XIX. Darin studiert er dokumentarisch das Musiktheater dieser Epoche und legte Nachdruck auf die Überlegungen und Kommentare bezüglich seiner Entdeckungen. In diesem Artikel ist auch zu beobachten, dass diese Überlegungen dank der wissenschaftlichen Genauigkeit seiner Arbeit der Ausgangspunkt für die Studien zum spanischen Musiktheater des Barocks waren. Dies stellte kein Hindernis für den Versuch dar, einen konstanten Dialog zwischen diesem Studium und den kreativen Bedürfnissen dieser Epoche zu schaffen, der dem Charakter seiner musikwissenschaftlichen
ca
de
Malgrat el pes específic dels estudis sobre la recepció wagneriana a Espanya publicats aquests darrers anys, no existeix cap treball específic que determini el gruix de visitants que, procedents del nostre país, acudiren als festivals de Bayreuth. En aquest article s'ofereix una llista d'aquelles persones que viatjaren a la petita localitat de Francònia entre 1876 i 1914, una relació que és el fruit del treball exhaustiu de les Fremdenlisten conservades al Richard Wagner Museum mit Nationalarchiv. El nostre propòsit és, per tant, fer una primera aproximació al tema que ens pugui servir com a punt de partença per a futures investigacions encaminades a analitzar les implicacions derivades de la interpretació d'aquestes dades.
Trotz der in den letzten Jahren veröffentlichen Studienmaterialien über die Rezeption Wagners in Spanien, gibt es bisher noch keine Arbeit, die sich speziell mit den spanischen Besuchern der Bayreuther Festspiele befasst. Im vorliegenden Artikel legen wir eine Liste der aus Spanien angereisten Menschen vor, die zwischen 1876 und 1914 die Stadt in Oberfranken aufsuchten. Das Verzeichnis wurde anhand der Angaben der "Fremdenlisten" erstellt, die im Richard Wagner Museum mit Nationalarchiv aufbewahrt werden. Wir bezwecken mit unserer Studie also lediglich eine erste Annäherung an das Thema als möglichen Ausgangspunkt für zukünftige Forschungstätigkeiten, die darauf abzielen, die Implikationen zu analysieren, die sich aus den hier vorgelegten Daten ableiten können.
ca
de
Sobre la base de l'edició crítica llatina de l'Arbor scientiae es reprèn la debatuda qüestió de la seva redacció original, a saber, si Llull l'escriví primitivament en llatí o en català. Amb aquest objectiu, primer, s'analitzen els arguments de Pere Villalba a favor d'una redacció primitiva en llatí en el context de la crítica corresponent per part d'Albert Soler. En segon lloc, l'autor avança alguns arguments nous que donen una clara evidència de l'anterioritat de la versió catalana respecte a la llatina.
Auf der Grundlage der kritischen lateinischen Edition der Arbor scientiae wird die kontroverse Frage nach der Erstredaktion dieses Werkes aufgegriffen, d.h. die Frage, ob Llull dieses Werk ursprünglich auf Lateinisch oder Katalanisch redigierte. Zu diesem Zweck werden zunächst die Argumente von Pere Villalba für eine lateinische Erstredaktion mit den entsprechenden Einwänden von Albert Soler konfrontiert und diskutiert. Daraufhin bringt der Verfasser neue Argumente, die eindeutig für den Vorrang der katalanischen gegenüber der lateinischen Version sprechen.
ca
de
La Guerra de Successió generà tota una publicística textual, divulgada a través d'impresos i manuscrits amb intervenció de l'oralitat, destinada a conformar una opinió pública d'acord amb la ideologia i els propòsits dels poders que aspiraven a ser dominants, a enaltir el fervor popular i a desacreditar els afectes al bàndol contrari. En aquestes notes, s'intenta esbossar el fenomen des de les línies austriacistes.
Der Spanische Erbfolgekrieg schuf eine umfangreiche Textpublizistik, die über Drucklegungen und öffentlich verlesene Manuskripte verbreitet wurde und dazu dienen sollte, die öffentliche Meinung gemäß Ideologie und Absichten der um die Vorherrschaft kämpfenden Mächte zu gestalten, die Begeisterung des Volkes zu schüren und die Anhänger der Gegenseite zu diskreditieren. In diesen Notizen wird versucht, das Phänomen von der Warte der Habsburger aus zu skizzieren.
ca
de
Aquest treball consisteix en l'anàlisi de la traducció al català de les referències culturals de l'obra Im Krebsgang i un comentari posterior pel que fa a les tècniques de traducció utilitzades pel traductor de l'obra al català (Joan Fontcuberta)
Diese Arbeit besteht aus der Analyse der Übersetzung der Kulturreferenzen des Werkes "Im Krebsgang" ins Katalanische. Danach folgt ein Kommentar über die Übersetzungstechniken, die der Übersetzer ins Katalanische (Joan Fontcuberta) benutzt hat
ca
de
La infracció tributària per resistència, obstrucció, excusa o negativa a les actuacions de l'Administració tributària, tot i que objecte de poques investigacions, és de freqüent aparició en els processos d'aplicació dels tributs, especialment en els d'inspecció i comprovació. Realitzant un anàlisi detallat de la mateixa i dedicant especial atenció a la identificació del bé jurídic protegit, així com a la delimitació de la conducta infractora, es destaquen en aquest treball les més importants controvèrsies que suscita la seva aplicació.
Der steuerrechtliche Verstoß wegen Wiederstand, Behinderung oder Verweigerung gegenüber dem Vorgehen der spanischen Steuerverwaltung, obwohl in wenigen Studien behandelt, tretet häufig in Steueranwendungsprozessen auf, vor allem in Steuerkontrollprozessen. Mit der Durchführung einer detaillierten Analyse dieses Vergehens und mit besonderem Augenmerk auf die Identifizierung des geschützten Rechtsguts, sowie auf die Abgrenzung des Verstoßes, werden in dieser wissenschaftliche Arbeit die wichtigsten Kontroversen, die durch seiner Anwendung erscheinen, hervorgehet.
ca
de
Tant els infants com els adolescents tenen un paper molt important en els processos migratoris perquè acostumen a fer d'enllaç entre família, comunitat local i centre educatiu. L'escolarització i la immersió lingüística a la societat d'acollida poden ajudar els menors a aprendre la llengua o llengües oficials del nou país més ràpid que els seus pares o que altres adults. Quan actuen com a intermediaris lingüístics a l'escola, aporten diversitat lingüística als centres educatius i posen en pràctica les competències multilingües i multiculturals que formen part del seu dia a dia. Aquest manual té dos objectius: a) celebrar el multilingüisme i sensibilitzar sobre les tasques de traducció i interpretació que duen a terme els joves a l'àmbit educatiu -activitat que també es coneix com a "intermediació lingüística per part de menors"- i b) posar a l'abast un recurs amb informació contextual i activitats destinades a oferir al professorat eines per comprendre millor què implica la intermediació lingüística per part de menors, perquè després puguin transmetre aquesta informació a l'alumnat.
Dieses Lehrerhandbuch verfolgt zwei Ziele: (a) Mehrsprachigkeit zu würdigen und das Bewusstsein für junge Menschen zu schärfen, die in der Schule übersetzen und dolmetschen - auch child language brokering oder Kinder und Jugendliche als Sprachmittler:innen genannt; und (b) die Bereitstellung eines Instruments, das sowohl Hintergrundinformationen als auch interaktive Aktivitäten enthält, wodurch Lehrkräften ein tieferes Verständnis dafür vermittelt werden soll, was Sprachmittlung durch junge Menschen in der Regel mit sich bringt, um dies an ihre Schüler: innen weitergeben zu können.
ca
de
L'any 1899, els professors Oskar Fleischer (1856-1933) i Max Seiffert (1868-1948) fundaren la primera societat internacional de musicologia a Berlín i sol·licitaren a Felip Pedrell que participés en el nou projecte científic.La proposta incloïa la creació d'una secció de la Societat Internacional de Musicologia a Madrid (que no arribà a constituir-se) i l'edició d'obres i articles d'investigació musicològica, que cristal·litzaren en diverses publicacions de Pedrell en els mitjans alemanys de l'època: les Opera Omnia de Tomás Luis de Victoria (Breitkopf und Härtel, 1902-1911) i els articles a la Sammelbände der Internationalen Musikgesellschaft (1900-1910), a la cinquena Musiklexicon d'Hugo Riemann (1903) i al Riemann-Festchrift (1909).
1899 gründeten die Professoren Oskar Fleischer (1856-1933) und Max Seiffert (1868-1948) die erste Internationale Musikgesellschaft in Berlin und baten Felip Pedrell um seine Mitarbeit bei dem neuen wissenschaftlichen Projekt.Der Vorschlag zur Zusammenarbeit umfasste die Gründung einer Sektion der Internationalen Musikgesellschaft in Madrid (die allerdings nicht zustande kam) und die Herausgabe von Werken und Artikeln der Musikforschung. In diesem Zusammenhang kam es zu mehreren Publikation von Pedrell in deutschen Medien: die Opera Omnia von Tomás Luis de Victoria (bei Breitkopf und Härtel, 1902-1911) und die Artikel in Sammelbände der Internationalen Musikgesellschaft (1900-1910), in der fünften Ausgabe des Musiklexikon von Hugo Riemann (1903) sowie in der Riemann-Festschrift (1909).
ca
de
La música de Händel sonà a Barcelona, més enllà de l'època en què va ser creada, a la recerca de l'interès cultural i artístic dels auditoris de mitjan segle XIX. L'aventura de la música händeliana a la Ciutat Comtal s'inicià el 12 de març de 1867, amb uns fragments de Rinaldo, i es va cloure a l'adveniment del segle XX, amb un repertori semblant, dirigit per Matthieu Crickboom. Les 30 obres escoltades, 20 de les quals eren vocals i 10 instrumentals, que es programaren en el transcurs de 40 audicions, constitueixen una visió polisèmica i complexa, on intervenen intèrprets nacionals, entre els quals trobem Joaquim Malats, Isaac Albéniz, Pau Casals, Enric Granados i Enrique F. Arbós; com també els internacionals Eugène Gigout, Gustav F. Kogel, Matthieu Crickboom, Vincent d'Indy i d'altres.La presència de la música de Händel a la Barcelona de finals del segle XIX és contornejada per l'obra de diversos compositors del barroc internacional: en primer lloc, per Johann Sebastian Bach, del qual apareixen 57 obres curtes (gairebé el doble que les de Händel), però senceres, de Jean-Baptiste Lully, Jean-Philippe Rameau, Jean-Marie Leclair, Giacomo Carissimi, Domenico Zipoli, Arcangelo Corelli, Antonio Vivaldi, Pietro Antonio Locatelli, Giuseppe Tartini, Gregorio Allegri, Karl Heinrich Graun, Johann Mattheson i Joan Baptista Comes.La validesa d'aquesta presència al voltant de la figura artística de Händel fructificà, al tombant de segle, en la naixença dels "Concerts històrics", desenvolupats especialment gràcies a l'interès de Felip Pedrell, Carles Vidiella i Joan B. Pujol en iniciar-se el segle XIX.
Die Musik Händels weckte um Mitte des 19. Jahrhunderts ein besonderes kulturelles und künstlerisches Interesse in den Auditorien von Barcelona. Das Bühnenabenteuer der Musik Händels in Barcelona begann am 12. März 1867 mit Fragmenten von Rinaldound schließt mit Beginn des 20. Jahrhunderts mit einem ähnlichen Repertoire unter dem Taktstock von Matthieu Crickboom ab. Die 30 Werke, die in diesem Zeitraum gehört wurden - 20 Vokalstücke und 10 Instrumentalwerke - und im Verlauf von 40 Konzerten aufgeführt wurden, bilden ein polysemisches komplexes Bild, in dem sowohl spanische Interpreten wie Joaquim Malats, Isaac Albèniz, Pau Casals, Enric Granados, Enrique F. Rabos als auch internationale zu finden sind, unter anderen: Eugène Gigout, Gustav E. Kogel, Matthieu Crickboom und Vincent d'Indy.Die Präsenz der Musik Händels im Barcelona des ausgehenden 19. Jhdts wird von den Werken verschiedener international bekannter Barockkomponisten begleitet: An erster Stelle von J.H. Bach, von dem die Aufführung von 57 kurzen (fast doppelt so viele wie von Händel), aber vollständigen Werken verzeichnet sind, darüber hinaus von Jean-Philippe Rameau, Jean-Marie Leclair, Giacomo Carissimi, Domenico Zipoli, Arcangelo Corelli, Antonio Vivaldi, Pietro Antonio Locatelli, Giuseppe Tartini, Gregorio Allegri, Karl Heinrich Graun, Johann Mattheson und Joan Baptista Comes.Die Bedeutung dieser Präsenz um die künstlerische Figur Händels herum trug ihre Früchte mit den sogenannten Concerts històrics, die zu Beginn des 20. Jahrhunderts insbesondere aufgrund des Engagements von Felip Pedrell, Carles Vidiella und Joan B. Pujol veranstaltet wurden.
ca
de
Estudi d'un repertori de cançons de mitjan segle XVII i començament del XVIII, relacionat amb les guerres dels segles XVII i XVIII. Primerament, Els Segadors, el text del qual, provinent de l'oralitat, explica les malvestats de les tropes de Felip IV i del comte-duc d'Olivares en ocasió del Corpus de Sang (1640). Ayats ens presenta una altra versió d'aquesta cançó: N'han baixat tres segadors / d'aquí dalt de la muntanya…, també provinent de l'oralitat i de la qual n'ofereix una melodia diferent. Relacionada amb la Guerra de Successió, una altra mostra important és el Cant des aucells quan arrivaren los vaxells davant de Barcelona y del desembarco de Carles III (que Déu guarde), servada en un full imprès de 1705. L'aportació de dades va acompanyada d'una important reflexió analítica i crítica sobre els materials objecte d'estudi.
Untersuchung eines Repertoires von Liedern aus der Zeit zwischen Mitte des 17. und Anfang des 18. Jahrhunderts, die mit den Kriegen in diesen beiden Jahrhunderten in Beziehung stehen. Der aus der mündlichen Überlieferung stammende Text von Els Segadors [Die Schnitter] handelt von den Schandtaten der Truppen von Philipp IV. und des Grafen von Olivares, Gaspar de Guzmán, am so genannten Corpus de Sang (Fronleichnamstag) des Jahres 1640. Ayats präsentiert eine andere, ebenfalls mündlich überlieferte Version dieses Liedes: N'han baixat tres segadors / d'aquí dalt de la muntanya…[Drei Schnitter stiegen / hier oben von den Bergen hinab], von dem er darüber hinaus eine andere Melodie vorstellt. Ein weiterer wichtiger Beleg ist der Cant des aucells quan arrivaren los vaxells davant de Barcelona y del desembarco de Carles III (que Déu guarde) [Das Zwitschern der Vögel bei Ankunft der Schiffe vor Barcelona und der Landung der Truppen von Karl III. (Gott schütze ihn)], auf einem gedruckten Blatt aus dem Jahr 1705. Die Datenfunde werden von einer Analyse und kritischen Würdigung der Materialien begleitet, die Gegenstand der Studie sind.
ca
de
La inscripció sagrada CIL 22689 = IRT trobada a Sabratha, Tripolitània, fou gravada entre els anys 178 i 180; demana benestar per a Marc Aureli, per a Còmmode i la seva esposa, Brútia. Quan Brútia Crispina fou exiliada i quasi immediatament després assassinada, probablement no abans de la tardor de l'any 192, el nom de l'emperador fou ratllat de la inscripció. I després de l'assassinat de Còmmode, el 31 de desembre de l'any 192, fou esborrat també el seu nom. Després de la seva rehabilitació, a la primavera del 195, el seu nom fou restituït al text. La sort d'aquesta inscripció és un exemple molt eloqüent de l'atenció amb què els súbdits seguien els canvis que experimentava la història de la cort imperial romana. L'interès amb què els de Sabratha s'esforçaven a adaptar-se cada vegada a allpo que manava l'hora present és ben evident. I aquest interès encara és més clar si es tenen en compte dues circumstàncies. En primer lloc, cal subratllar que aquesta inscripció de Sabratha és l'únic document epigràfic conegut en el qual consta íntegrament el nom de Brútia Crispina. Els ciutadans d'aquesta ciutat volien, evidentment, retre-li una veneració singular. En segon lloc, sorprèn que en altres inscripcions el nom d'aquesta emperadriu no fos suprimit. Els ciutadans de Sabratha van palesar un zel extraordinari no únicament a venerar l'emperadriu, sinó també a fer desaparèixer el seu record.
Die im tripolitanischen Sabratha gefundene Weihinschrift CIL VIII 22689 = IRT 2 warde zwischen 178 und 180 für das Wohl Mark Aurels, des Commodus und seiner Frau Bruttia Crispina gesetzt. Als Bruttia Crispina verbannt und bald darauf getötet wurde, d. h. wahrscheinlich nicht vor dem Herbst des Jahres 192, wurde die Nomenklatur der Kaiserin im Text eradiert. Nach der Ermordung des Commodus am 31. Dezember 192 wurde auch dessen Nomenklatur gelöscht. Nach seiner Rehabilitierung im Frühjahr 195 wurde seine Nomenklatur wieder in den Text eingefügt. Das Schicksal der Inschrift bietet ein beredtes Beispiel dafür, wie aufmerksam die Veränderungen in der Geschichte des römischen Kaiserhauses von den Untertanen verfolgt wurden. Der Eifer, mit dem die Sabrathenser bemüht waren, sich dem jeweiligen Gebot der Stunde sofort anzupassen, fällt ins Auge. Dieser Eifer wird noch deutlicher, wenn wir zwei Tatsachen berücksichtigen. Zum einen muß betont werden, daß die Inschrift aus Sabratha das einzige uns bekannte epigraphische Dokument ist, in dem die vollständige Nomenklatur der Bruttia Crispina erscheint. Die Bürger der Stadt wollten ihr offenbar eine besondere Verehrung entgegenbringen. Zum anderen fällt auf, daß der Name der Kaiserin in anderen Inschriften nicht eradiert wurde. Die Bürger von Sabratha waren nicht nur bei der Ehrung der Kaiserin, sondern auch beim Auslöschen ihres Andenkens übereifrig.
ca
de
El propòsit inicial d'aquest treball és plantejar quina va poder ser la formació musical que rebé Händel a Alemanya abans de viatjar a Itàlia. Però el problema que observa l'autor a l'hora de tractar aquest tema és que les obres que es conserven d'aquest període, encara poc conegut, són d'atribució difícil, llevat de l'òpera Almira. Per tant, en aquest treball, el professor Kleinertz realitza una panoràmica, crítica i documentada, sobre les obres assignades a Händel durant aquest període inicial, plantejant àmpliament els problemes que hi ha per saber a qui s'han d'atribuir.
Die ursprüngliche Absicht dieser Arbeit war die Beantwortung der Frage nach der musikalischen Ausbildung Händels vor seiner Italienreise. Nach Aufnahme der Studie stellte sich dem Autor jedoch das Problem, dass die aus diesem bisher wenig bekannten Zeitraum erhalten gebliebenen Werke, mit Ausnahme der Oper Almira, nur schwer zuzuordnen sind. Aus diesem Grund entwirft Prof. Kleinerzt in der vorliegenden Arbeit einen kritischen, dokumentierten Überblick über die Werke, die Händel in seinen frühen Jahren zugeordnet werden, und diskutiert ausführlich die Probleme ihrer Zuordnung.
ca
de
L'objectiu d'aquest treball és mostrar i documentar possibles estratègies per a la traducció de refranys alemanys al castellà mitjançant exemples reals trobats a la premsa alemanya. El procés mostra la importància de tenir sempre en compte la situació comunicativa de la traducció: el context, l'emissor, el receptor, l'objectiu del text (o en el cas del treball, del refrany), l'objectiu que haurà de tenir la traducció, etc. El treball es centra en els problemes que presenta la traducció i adaptació d'un element tan propi a una cultura i llengua com és un refrany i demostra que, al cap i a la fi, les idees que s'amaguen darrere els refranys alemanys sempre es poden traduir d'una manera o altra al castellà.
Das Ziel der vorliegenden Arbeit ist, verschiedene Strategien für die Übersetzung von deutschen Sprichwörtern aus der Presse zu zeigen und damit überzeugenden Beweis dafür zu liefern, dass deutsche Sprichwörter ins Spanische übersetzt werden könn en, auch wenn Sprichwörter Elemente sind, die sehr streng mit der jeweiligen Kultur und Sprache verbunden sind. Um dies erfolgreich durchzuführen muss der Übersetzer immer die kommunikative Situation berücksichtigen: Kontext, Sender, Empfänger und Ziel der Sprichwörter in ihrem Zusammenhang
ca
de
Gerhard Doderer planteja la recepció del Barroc italià a la península ibèrica com a procés complex de similituds i dissemblances entre Portugal i Castella [Espanya]. Partint de tres punts bàsics (la monodia acompanyada, la sonata a solo o a trio i el concertato expressiu), destaca la convivència entre l'stile rappresentativo i l'stile antico, com a element comú a la praxi hispànica del segle XVII, sense que aquest capteniment ofegui l'actitud d'experimentació i de novetat. Amb tot, les negatives campanyes africanes de rei Sebastià a Alcacer Quibir (1578), els seixanta anys de domini d'Espanya (1580-1640) i l'esgotament financer del país, impossibiliten la pau civil i el desenvolupament de les arts; l'economia portuguesa no comença a surar fins al regnat de Joao V (1707). La cort de Joao IV esdevé el gran centre musical a partir de 1640, com també les seus de Lisboa, Évora, Braga i Coimbra (especialment en la música instrumental). Els gèneres conreats són el litúrgic en llatí, amb especial desenvolupament del concertato policoral; els villancicos, fructuós camp d'experimentació de tot tipus; els tonos humanos, música escènica i música instrumental, especialment l'organística.
Gerhard Doderer legt den Einzug des italienischen Barocks auf der Iberischen Halbinsel als komplexen Prozess der Ähnlichkeiten und Unterschiede zwischen Portugal und Kastilien dar. Beginnend bei drei grundlegenden Punkten (die begleitende Monodie, die Solooder Trio-Sonate und das ausdrucksvolle Concertato) sticht das Miteinander des Stile rappresentativo und des Stile antico als gemeinsames Element der spanischen Praxis des 17. Jahrhunderts hervor, ohne dass es das experimentelle Verhalten der Neuheit unterdrückt. Trotzdem verhinderten die negativen afrikanischen Kampagnen von König Sebastian in Alcacer Quibir (1578), die 60-jährige Herrschaft über Spanien (1580-1640) und die finanzielle Erschöpfung des Landes zivilen Frieden und die Entwicklung der Künste. Die portugiesische Wirtschaft stabilisierte sich erst während der Herrschaft von Juan V (1707). Der Hof von Juan IV war ein großes musikalisches Zentrum.
ca
de
L'objectiu d'aquest treball és oferir una visió d'Enric Granados allunyada de la perspectiva simple que proposa la seva etiqueta de compositor nacionalista espanyol, mitjançant la contextualització i l'anàlisi musical de tres cançons catalanes elegides per la seva singularitat i interès estilístic: La boyra (1900), Cansó d'amor (1902) i Elegia eterna (1912), escrites durant l'època modernista. Per a Enric Granados, la composició d'obres en llengua catalana era un tret habitual des dels seus inicis com a músic, i aquesta pràctica es fongué en el context sociocultural barcelonès del canvi de segle. L'estructura i l'estilística de les tres cançons es relacionen amb la resta de l'obra per a veu i piano (en castellà i català) d'aquest compositor amb l'objectiu de descriure la varietat i la unitat d'estil del repertori cançonístic de Granados.
Die vorliegende Arbeit möchte ein Bild von Enrique Granados vorstellen, das über die flache Perspektive hinausgeht, die das Etikett des "nationalistischen spanischen" Komponisten kreiert. Dazu werden die drei in der Zeit des katalanischen Jugendstils verfassten und aufgrund ihrer Besonderheit und ihres stilistischen Interesses ausgewählten katalanischen Lieder La boyra (1900 - Der Nebel), Cansó d'amor (1902 - Liebeslied) und Elegia eterna (1912 - Ewige Elegie) in ihren Kontext gestellt und einer musikalischen Analyse unterworfen. Für Enrique Granados - oder Enrich Granados - wie er seine auf Katalanisch verfassten Briefe und Texte unterzeichnete - war es seit seinen Anfängen als Musiker üblich, seine Werke in der katalanischen Sprache zu komponieren; eine Praxis, die ihren Widerhall im soziokulturellen Kontext Barcelonas der Jahrhundertwende fand. Die strukturellen und stilistischen Merkmale der drei Lieder werden in Zusammenhang gestellt mit seinem übrigen - auf Spanisch und Katalanisch - komponierten Werk für Stimme und Klavier, um auf diese Weise die stilistische Vielfalt und Einheit des Liederrepertoires von Granados zu schildern.
ca
de
El compositor madrileny Julián Bautista (1901-1961) va escriure el 1934-1935 l'Estudio comparativo de los principales Tratados de Armoníaa partir de Jean-Philippe Rameau, possiblement amb motiu de les oposicions a la Càtedra d'Harmonia del Conservatorio Nacio nal de Música y Declamación de Madrid, que guanyà el 8 de juliol de 1936, només deu dies abans de l'alçament militar que encetà la Guerra Civil Espanyola i que provocà el posterior exili argentí del músic, el 1939. En aquest text inèdit, de 78 pàgines mecanografiades, Bautista analitza 24 tractats d'harmonia que abracen dos segles sencers i que procedeixen de teòrics belgues i francesos, com també d'alguns autors italians, alemanys i espanyols. Per aquest motiu, esdevé una font important per jutjar la recepció dels tractats estrangers a Espanya durant la Segona República.Alguns dels comentaris i avaluacions duts a terme per Bautista en l'Estudio comparativo palesen que el seu enteniment teòric de l'harmonia i del sistema tonal es vinculà estretament a la seva faceta de compositor. A fi d'indagar les suposades relacions entre el seu coneixement teòric i la pràctica compositiva, s'examinen els seus plantejaments harmònics en dues obres dels anys trenta: la Suite all'antica per a orquestra (1931-1938) i la segona cançó del cicle vocal Tres ciudades (1937).
Der aus Madrid stammende Komponist Julián Bautista (1901-1961) verfasste zwischen 1934 und 1935 sein Estudio comparativo de los principales Tratados de Armonía a partir de Jean-Philippe Rameauvermutlich anlässlich seiner Bewerbung um den Lehrstuhl für Harmonik am Staatlichen Konservatorium für Musik und darstellende Kunst von Madrid, der ihm am 8. Juli 1936 übertragen wurde, nur zehn Tage vor dem Militärputsch, der zum Bürgerkrieg und, wenig später (1939) als Folge davon, zum argentinischen Exil des Musikers führen sollte. In diesem unveröffentlichten, 78 maschinenschriftliche Seiten umfassenden Text analysierte Bautista vierundzwanzig Traktate über Harmonielehre aus zwei Jahrhunderten von überwiegend belgisch-französischen Musiktheoretikern sowie einigen italienischen, deutschen und spanischen Autoren, weshalb der Essay eine wichtige Quelle für die Beurteilung der Rezeption ausländischer Musiktraktate in Spanien während der Zweiten Republik darstellt.Viele der von Bautista im Estudio comparativo geäußerten Kommentare und Bewertungen belegen, dass sein theoretisches Verständnis der Harmonik und des Tonsystems eng mit seiner Fassette als Komponist verknüpft war. Mit dem Ziel, die vermuteten Beziehungen zwischen seinen Theoriekenntnissen und seiner eigenen Kompositionspraxis aufzudecken, wird die harmonische Planung zweier Werke aus den 1930er Jahren untersucht: die Suite all'antica für Orchester (1931-38) und das zweite Lied des Vokalzyklus Tres ciudades (1937).
ca
de
La nova ciència musicològica sorgida a les universitats alemanyes a la segona meitat del segle XIX posseeix un singular arrelament a Catalunya per la tasca exemplar duta a terme per Felip Pedrell (1841-1922), Higini Anglès (1888-1969) i Miquel Querol (1912-2002); tots ells, lligats per la relació mestre-deixeble, es relacionen estretament amb l'Institut d'Estudis Catalans, fundat el 1907, i el seu testimoni suposa gairebé un segle i mig de presència ininterrompuda d'estudiosos catalans a les altes instàncies de la musicologia internacional. L'aportació de Felip Pedrell al barroc musical hispànic el trobem al Catàlech de la Biblioteca Musical de la Diputació (1908-1909), en què dóna a conèixer més d'un centenar de compositors barrocs, amb judicis i notes crítiques molt interessants sobre les seves obres; també al Teatro lírico español anterior al segle XIX, i l'Antologia de organistas clásicos españoles de los s. XVI-XVIII (1897), com també a la sèrie "Músichs vells de la terra", publicada a la Revista Musical Catalana (1904-1910). Anglès dugué a terme les intuïcions de Pedrell; tot i que, pel caire dels seus estudis a les universitats alemanyes, es dedicà fonamentalment a l'edat mitjana i al Renaixement, la seva aportació al barroc fou important, especialment en l'inici de les Opera Omnia de Joan Cabanilles (1644-1712) i Joan Pau Pujol (1571-1625). Miquel Querol forma part, juntament amb Manfred Bukofzer i Susanne Clercx-Lejeune, de la trinitat de musicòlegs que atorguen al barroc un tractament autònom i fonamentat amb criteris objectius. Les sis monografies de Querol a l'entorn del barroc musical hispànic (1970-1988) constitueixen l'eix fonamental per a l'estudi d'una època fins llavors mal compresa.
Die neue Musikwissenschaft, die in der zweiten Hälfte des 19. Jahrhunderts an den deutschen Universitäten aufkam, hat in Katalonien eine einzigartige Bedeutung für die beispielhafte Arbeit von Felip Pedrell (1841-1922), Higini Anglès (1888-1969) und Miquel Querol (1912-2002). Vereint durch das Band der Meister-Schüler-Beziehung standen sie in engem Zusammenhang mit dem Institut d'Estudis Catalans, welches 1907 gegründet wurde. Ihren Forschungsergebnissen verdankt die katalanische Musikwissenschaft ihre über 150 Jahre andauernde Präsenz auf höchster Ebene der internationalen Musikwissenschaft. Der Beitrag Felip Pedrells zur barocken Musik erschien in Catàlech de la Biblioteca Musical de la Diputació de Barcelona (1908-1909), das über einhundert spanische Komponisten des Barocks mit kritischen Meinungen über ihr Werk enthält, sowie im Teatro Español anterior al siglo XIX (1897-1898), in der Antología de organistas clásicos españoles de los siglos XVI-XVIII (1897) und in der Serie Músichs vells de la terra, die in der Revista Musical Catalana (1904-1910) veröffentlicht wurde. Higini Anglès, der durch seine klassische Ausbildung an den deutschen Universitäten ein formelles Engagement für mittelalterliche und Renaissancemusik hatte, entwickelte durch seinen Beitrag zu den Opera Omnia von Joan Cabanilles (1644-1712) und Joan Pujol (1571-1625) trotzdem eine wichtige Rolle in der Studie des spanischen Barocks. Miquel Querol war zusammen mit Manfred Bukofzer und Susanne Clerx Teil der internationalen Dreieinigkeit der Musikwissenschaft, die der Barockmusik eine eigenständige und auf objektiven Kriterien begründete Behandlung gewährte. Ihre sechs Monographien zur spanischen Barockmusik (1970-1988) bilden die Basis für das Studium einer bis dahin missverstandenen Epoche.
ca
de
Alberto Basso ens ofereix un estudi exhaustiu dels orígens de la historiografia barroca a Itàlia, que parteix de l'obra del P. Giovanni Battista Martini i la publicació dels tres primers volums d'una Storia della Musica (1757, 1770 i 1781); però cal referir-se també a una altra obra del mateix autor, Esemplare o si Saggio fondamentale prattico di contrapunto sopra il canto fermo (1774-1775), on publica 107 exemples de diversos compositors de la segona meitat del segle XVI i la primera del XVII; el seguí Giuseppe Paolucci amb Arte pratica de contrappunto dimostrata con esempi di vari autori e con osservazioni (1765-1772), on esmenta obres, a més dels compositors italians, de Haendel i Fux. L'interès per la música barroca reneix a Itàlia a la segona meitat del segle XIX; la casa Ricordi publicà la sèrie de 14 volums L'arte antica e moderna (1865-1873), però era una prima esplorazione del repertori aliè al melodrama, i inferior en ambició a les Opera omnia de Haendel per F. Chrysander, o a la resurrecció de l'Alte Musik als països germànics. A finals del segle XIX es crea a Roma una Societat Bach. Entre els musicòlegs italians destaca Luigi Torchi, autor de L'Arte Musicale in Italia, ambiciós projecte de 34 volums, dels quals se'n publicaren només set; seguí encara amb La musica strumentale in Italia nei secoli XVI, XVII e XVIII. Al costat d'historiadors com Leonardo Perosa, Amitore Galli, Amelia Civita i Domenico Alaleona, l'eina de la represa de la consciència de la música del Barroc fou la Rivista Musicale Italiana (1894-1955). Malgrat dos esculls fonamentals -la incomprensió de Croce vers el barroc i el judici genèric d'aquest estil com a personificació del mal gust-, avui esdevé imprescindible resituar-lo en el seu lloc, com a manifestació del pensament i de la cultura.
Alberto Basso bietet eine umfangreiche Studie der Ursprünge der barocken Historiographie in Italien, die von dem Werk von P. Giambattista Martini und der Veröffentlichung der ersten drei Bände der Storia della Musica (1757, 1770 und 1781) ausgeht. Jedoch bezieht sie sich auch auf ein anderes Werk desselben Autors, Esemplare ossia Saggio fondamentale prattico di contrappunto sopra il canto fermo (1774-1775), in dem bis zu 107 Beispiele diverser Komponisten der zweiten Hälfte des 16. Jahrhunderts und der ersten Hälfte des 17. Jahrhunderts veröffentlicht wurden. Giuseppe Paolucci folgte seinem Beispiel mit Arte Prattica di contrappunto dimostrata con esempi di vari autori e con osservazioni (1756-1772), in dem neben Beispielen von italienischen Komponisten auch Werke von Händel und Fux zitiert werden. Das Interesse für Barockmusik lebte in Italien in der zweiten Hälfte des 19. Jahrhunderts wieder auf. Das Haus Ricordi veröffentlichte die 14-bändige Serie L'Arte Antica e Moderna (1865-1873). Das war jedoch nur eine erste Erkundung des melodramafremden Repertoires und nicht so ehrgeizig wie die von F. Chrysander herausgegebene Opera Omnia von Händel oder die Auferstehung der Alten Musik in den deutschen Ländern. Unter den italienischen Musikwissenschaftlern sticht LuigiTorchi hervor, Autor der L'Arte Musicale in Italia, eines ambitionierten Projektes mit 34 Bänden, von denen nur 7 veröffentlicht wurden. Es wurde fortgeführt durch La musica strumentale in Italia nei secoli XVI, XVII e XVIII. Bei Historikern wie Leonardo Perosa, Amintore Galli, Amelia Civita und Domenico Alaleona war Rivista Musicale Italiana (1894-1955) das Instrument der Bewusstwerdung der Barockmusik. Trotz zwei fundamentaler Stolpersteine -dem Unverständnis des Kreuzes gegenüber dem Barock und der generischen Ansicht zu diesem Stil als Inbegriff des schlechten Geschmacks- hat er heute einen unentbehrlichen Platz als Ausdruck des Denkens und der Kultur.
ca
de
El present estudi té per objectiu analitzar i classificar en clau contrastiva la terminologia que es produeix al voltant dels videojocs multijugador en línia en els idiomes alemany i espanyol des d'una perspectiva lingüística, terminològica i traductològica. L'estudi atendrà sobretot a l'origen i als mecanismes de formació de l'esmentada terminologia que han tingut lloc tant en la llengua alemanya com en la llengua espanyola. Així mateix, s'analitzarà també l'estructura morfològica dels termes una cop adaptats a les respectives llengües receptores.
Das Ziel dieser Studie ist die vergleichende Analyse und die Klassifizierung der spanischen und deutschen Fachbegriffe rund um die Online-Multiplayer-Spiele aus einer linguistischen, terminologischen und übersetzungswissenschaftlichen Perspektive. Die Studie wird sich besonders auf die Herkunft und den Entstehungsprozess dieser Fachbegriffe konzentrieren, der sowohl im Deutschen als im Spanischen stattfand. Außerdem wird auch die morphologische Struktur der Fachbegriffe analysiert, nachdem sie den jeweiligen Zielsprachen angepasst wurden.
ca
de
Anàlisi dels aspectes polítics, socials i institucionals de la Guerra de Successió a la Corona d'Espanya (1705-1711), amb un especial èmfasi en el seu darrer episodi, la caiguda de Barcelona en poder de l'exèrcit franco-espanyol l'11 de setembre de 1714, darrera seqüela d'una complexa problemàtica internacional entre diverses potències europees. Amb la caiguda de Barcelona, desaparegueren totes les institucions pròpies de Catalunya. L'autor estudia els orígens de la tendència austriacista, especialment entre 1705-1711, època en la qual Barcelona esdevé la residència habitual de l'arxiduc Carles, i en la qual gaudeix d'una intensa vida cultural, especialment, l'operística. L'estudi fineix amb una lúcida anàlisi de les conseqüències del Decret de Nova Planta de 1716, i amb una profunda revisió històrica de l'abast del conflicte.
Analyse der politischen, sozialen und institutionellen Aspekte des Spanischen Erbfolgekriegs (1705-1771) mit besonderem Schwergewicht auf seiner letzten Episode: dem Fall der Stadt Barcelona in die Hände der spanisch-französischen Armee am 11. September 1714. Es handelte sich dabei um das Nachspiel einer komplexen internationalen Problematik, in die verschiedene europäischen Mächte verwickelt waren, die darüber hinaus das Ende der katalanischen Institutionen bedeutete. Der Autor untersucht die Ursprünge der Habsburg freundlichen Tendenz der Katalanen, wobei er einen besonderen Augenmerk auf den Zeitraum zwischen 1705 und 1711 legt, in dem Barcelona die Residenz von Erzherzog Karl war und die Stadt sich durch ein intensives Kulturleben und eine Blüte der Oper hervortat. Die Studie endet mit einer treffenden Analyse der Konsequenzen des "Decreto de Nueva Planta" (Dekret der Neugestaltung) sowie einer tiefgehenden historischen Revision der Reichweite des Konflikts.
ca
de
El coneixement que tenim avui dia sobre les figures de Bach i de Händel està relacionat, bàsicament, amb la caracterologia diversa que els infantà, curulla de contrastos i farcida d'equivalències, com assenyala el professor Dr. Alberto Basso en el magistral article que ens ofereix, sota el títol "Bach e Händel: un confronto".El nexe que els uneix, la música, fou viscut d'una manera ben diferenciada en la major part dels aspectes artístics, musicals, professionals i, àdhuc, confessionals de llurs personalitats. Tot i que hi ha elements comuns, tant en la formació del pes de la seva trajectòria inicial, com en la llibertat emprada en l'ús de les afinitats electives que segellaren, més avant, la seva personalitat artística, llur testimoni esdevé una mostra excel·lent de la riquesa de matisos en què hom pot expressar-se.Segons Alberto Basso, l'aprofundiment musical de Bach es deu especialment a una sentida prevalença litúrgica, empeltada de l'espiritualitat essencial que sadolla tota la seva producció. Diversament, però no de manera contrària, el plantejament de Händel es dirigeix a l'evocació d'una religiositat que s'avé amb el caràcter obert del públic teatral de l'època. Tots dos compositors crearen obres de primera magnitud en la seva jovenesa. Malgrat que a Bach li mancà l'experiència teatral, es convertí en un extraordinari treballador d'aquest art. No buscava un eclecticisme pràctic, sinó una vivència real del seu ofici, per això esdevingué organista, Konzertmeister, Kapellmeister i Direktor Musices municipal, a més, vers el 1744, s'interessà també per la musica speculativa. Altrament, cadascun dels seus fills cercà el seu propi camí en l'art musical.El 1738, Lorenz Christoph Mizler, antic alumne de Bach, creà la Società per Corrispondenza delle Sciencie Musicali, a Leipzig. Bach hi fou admès, tot i que, com ressalta Alberto Basso, es limità a crear músiques d'ús habitual, bé que dotades d'aquella divina resplendor que el féu esdevenir immortal.
Das Wissen, das wir heute von der Beziehung zwischen Bach und Händel besitzen, kreist vor allem um ihr unterschiedliches Wesen: ein Ausbund von Kontrasten und gleichzeitig voller Äquivalenzen, wie Prof. Dr. Alberto Basso in seinem meisterhaften Artikel erläutert, der den Titel Bach e Händel: un confrontoträgt.Der Nexus, der sie verband, die Musik, erlebten sie in den meisten künstlerischen, musikalischen, beruflichen und sogar konfessionellen Aspekten auf durchaus unterschiedliche Weise. Auch wenn es gemeinsame Elemente gab, sowohl was die Schwerpunkte ihrer Ausbildung zu Beginn ihrer künstlerischen Laufbahn angeht, als auch die Freiheit bei der Wahl der musikalischen Affinitäten, die ihre spätere künstlerische Persönlichkeit prägen sollte, ist ihr Zeugnis ein exzellenter Beleg für den Nuancenreichtum, mit dem man sich ausdrücken kann.Alberto Basso zufolge ist die musikalische Tiefe Bachs vor allem einem stark empfundenen Nachdruck auf die Liturgie zuzuschreiben, der eng mit der essentiellen Spiritualität verknüpft ist, die sein gesamtes Werk durchzieht; im Unterschied, aber nicht im Gegensatz dazu, evoziert der Ansatz Händels eine Religiosität, die mit dem offenen Charakter des Theaterpublikums der damaligen Zeit im Einklang steht. Beide Komponisten schufen erstklassige Werke in ihren Jugendjahren. Obwohl Bach keinerlei Theatererfahrung besaß, brachte er es zu einem außerordentlichen Geschick in diesem Metier: Ihm ging es da bei nicht um einen praktischen Eklektizismus, sondern um eine reale Erfahrung seines Berufs, deshalb wurde er Organist, Konzertmeister, Kapellmeister und munizipaler Direktor Musices; gegen 1744 interessierte er sich darüber hinaus für spekulative Musik. Seine Söhne beschritten andererseits ihre eigenen Wege in der Kunst der Musik.1738 gründete der ehemalige Bach-Schüler Lorenz Christoph Mizler in Leipzig die Società per corrispondenza delle sciencie musicali. Bach wurde in die Gesellschaft aufgenommen; wie Alberto Basso hervorhebt, beschränkte er sich jedoch in der Folge auf die Komposition von gängigen Stücken, die allerdings mit diesem himmlischen Glanz ausgestattet waren, der ihn unsterblich machen sollte.
ca
de
El professor Gerhard Doderer revisa la ingent documentació relativa al poeta, compositor i editor Jaume de la Té i Sagau, nascut a Barcelona el 1684, i finat a Lisboa el 1736, sobre la qual aporta noves i importants dades referides a la seva vida i obra. Traslladat a Portugal el 1707, la seva "Imprenta de Música" esdevingué la més important de la nació, especialment durant 1715-1725, en què gaudí del privilegi reial. De les 235 cantates sagrades i profanes editades, 115 són pròpies. Les cantates foren publicades per cicles; hom hi trasllueix la recepció dels models italians, hispànics i europeus, aconseguint amb sorprenent llibertat, una personalitat i estructura pròpies, lligades a l'estètica de l'estil galant, generalitzat arreu d'Europa, i contribuint a la cultura musical de l'època de João V. L'estudi del professor Doderer recull l'esquema total de les 20 Cantatas humanas de ca. 1724, amb expressió detallada de la seva estructura formal.
Prof. Doderer's study covers all of the 20 Cantatas humanas of ca. 1724, including detailed expression of their formal structure. Prof. Gerhard Doderer überprüft die außerordentlich umfangreiche Dokumentation über den Dichter, Komponisten und Verleger Jaume de la Té i Sagau, der 1684 in Barcelona geboren wurde und 1736 in Lissabon starb, und bereichert sie mit wichtigen neuen Daten über dessen Leben und Werk. Nachdem Té y Sagua 1707 mit seiner "Imprenta de Música" nach Portugal umgezogen war, entwickelte sich diese zur wichtigsten Musikdruckerei des Landes und besaß zwischen 1715 und 1725 das königliche Vorrecht für diese Aufgabe. 115 der insgesamt 225 in der Druckerei verlegten sakralen Kantate sind Eigenproduktionen. In den nach Reihen publizierten Kantaten ist der Einfluss der italienischen, hispanischen und europäischen Vorbilder spürbar, wobei der Künstler mit einer erstaunlichen Freiheit eine eigene Persönlichkeit und Struktur herausbildet, die an die im damaligen Europa allgemein verbreitete Ästhetik des Galanten Stils anknüpft und einen wichtigen Beitrag zur musikalischen Kultur der Epoche von João V. leistet. Die Untersuchung von Prof. Doderer legt das Gesamtschema der 20 Cantatas humanas um 1724 dar und erläutert detailliert ihre formale Struktur.
ca
de
Pietro Pariati va ser un dels llibretistes més importants de la Viena de començaments del segle XVIII. Va començar a escriure poesia per a música a Venècia, sovint en col·laboració amb Apostolo Zeno, fins que es traslladà a Viena, en ser nomenat poeta cesari, on continuà la seva carrera d'escriptor de llibrets, solitària o bé en companyia un cop més de Zeno, quan aquest també fou cridat a la cort vienesa per ocupar una plaça de poeta imperial. La figura de Pariati ha estat molt maltractada per la història i la crítica musical i literària. Aquest article, que estudia en particular el llibret Il più bel nome, posat en escena a Barcelona el 1708 amb música d'Antonio Caldara, reivindica la necessitat, si més no, d'estudiar el seu llegat, per atribuir-li la part que realment li correspon en la renovació del melodrama des del punt de vista literari.
Pietro Pariati war einer der wichtigsten Librettisten im Wien Anfang des 18. Jahrhunderts. Er begann in Venedig mit der Abfassung von Libretti, häufig in Zusammenarbeit mit Apostolo Zeno, bis er als Hofdichter nach Wien berufen wurde. Dort setzte er seine Laufbahn als Librettist fort, zunächst allein und dann erneut zusammen mit Zeno, nachdem auch dieser an den Wiener Hof zum Hofdichter bestellt worden war. Pariatis Bedeutung wurde sowohl von der Geschichtsschreibung als auch von der Musik- und Literaturkritik zu Unrecht missachtet. Dieser Artikel, der sich besonders mit dem 1708 in Barcelona aufgeführten Libretto Il più bel nome befasst, das von Antonio Caldara vertont wurde, unterstreicht die Notwendigkeit einer -sei es auch- kritischen Würdigung des Erbes des Autors, um ihm die Anerkennung zuteil werden zu lassen, die ihm aus literarischer Sicht an der Erneuerung des Melodramas tatsächlich gebührt.
ca
de
Estudi del repertori operístic desenvolupat a la cort de l'arxiduc Carles d'Àustria (Carles III) a Barcelona, especialment entre 1708 i 1711. L'autor centra el seu treball en la tipologia àulica de les òperes, enteses i emprades com a element de propaganda en el context de la Guerra de Successió a la Corona d'Espanya. Altrament, la presència del repertori italià en aquesta època fou considerada positiva i exempta del concepte crític que en èpoques posteriors fou assumit a nivell nacional i internacional.
Studie über das am Hofe des österreichischen Erzherzogs Karl III entwickelte Opernrepertoire in Barcelona, insbesondere zwischen 1708-1711. Der Autor bezieht sein Werk auf die höfische Typologie der Opern, verstanden und verwendet als Propagandamittel im Rahmen des spanischen Erbfolgekrieges. Andererseits wurde die Präsenz der italienischen Oper in dieser Epoche als positiv und frei von der Kritik empfunden, die diese in vergangenen Zeiten national und international erfahren hatte.
ca
de
Aquest és un treball teoricopràctic sobre la traducció automàtica en la combinació alemany-espanyol. L'objectiu és veure quin traductor automàtic disponible a internet proporciona traduccions més útils que permetin agilitzar la feina quotidiana d'un traductor en una època en què el volum de dades creix a passos de gegant i la recerca tecnològica proporciona nombrosos avanços en lingüística i traducció. Per aquest motiu s'han estudiat la història, el funcionament i els diferents tipus de traducció automàtica i s'han seleccionat tres programes per a analitzar quatre tipus de textos diferents, basant-se en l'enfocament funcionalista de la traducció, que se centra en la importància de transmetre adequadament la funció textual.
Diese Arbeit befasst sich mit der maschinellen Übersetzung in der Sprachkombination Deutsch-Spanisch. Es handelt sich um eine theoretisch-praktische Arbeit, deren Ziel es ist, herauszufinden, welcher der im Internet verfügbaren Übersetzungsprogramme die nützlichsten Übersetzungen anbietet. Diese sollen die Arbeit eines professionellen Übersetzers in einer Zeit beschleunigen, in der die technologische Forschung zahlreiche Fortschritte in Linguistik und Übersetzung gemacht hat und die Menge der erzeugten Daten zunimmt. In diesem Beitrag werden die Geschichte, die Funktionsweise und die verschiedenen Arten der maschinellen Übersetzung untersucht: vier verschiedene Texte werden mit drei verschiedenen Übersetzungsprogrammen übersetzt und analysiert, wobei der funktionale Ansatz der Übersetzung zugrunde gelegt wird.
ca
de
L'arxiu de música de les catedrals de Saragossa conserva una font interessant i primerenca per a l'estudi de la recepció de la música de Georg Friedrich Händel (*1685; †1759) a Espanya. Es tracta d'un volum manuscrit, copiat curosa i professionalment, i enquadernat luxosament en pergamí. Aquí hi ha la còpia de les Suites de pièces pour le clavecin, que el músic angloalemany va fer imprimir a Londres el 1720. Aquesta còpia, feta només set anys després de l'editio princeps a Roma, el 26 de març de 1727, i que va ser propietat de Francisco Xavier Nebra, dóna testimoni del coneixement avançat de la millor música europea del moment al nostre país, com també de les fluïdes connexions musicals entre Itàlia i Espanya.
Das Musikarchiv der Kathedralen von Saragossa enthält eine interessante und frühe Quelle für die Untersuchung der Rezeption der Musik von Georg Friedrich Händel (*1685; †1759) in Spanien. Es handelt sich um einen handgeschriebenen, sorgfältig und fachkundig abgeschriebenen und prachtvoll in Pergamin gebundenen Band, der die Abschrift der Suites de pièces pour le clavecin enthält, die der anglo-deutsche Musiker 1720 in London zum ersten Mal in Druck gegeben hatte. Die am 26. März 1727, nur sieben Jahre nach der editio princeps, in Rom angefertigte Abschrift, die sich im Besitz von Francisco Xavier Nebra befunden hatte, zeugt von der frühen Verbreitung der damals besten europäischen Musik in den spanischen Regionen sowie von den fließenden musikalischen Beziehungen zwischen Italien und Spanien.
ca
de
L'autora d'aquesta comunicació ens ofereix una preuada informació sobre l'activitat dels músics depenents del Capítol Municipal de la ciutat de València, des de 1700 fins al 1707; l'esmentada activitat era formada per diverses institucions: a) els trompetes (i timbals), al servei directe del municipi, del qual ostentaven la representació de la seva imatge sonora; b) els ministrers -també del municipi-, que intervenien a les processons i a les celebracions eclesiàstiques amb l'instrumentari propi: xeremies, baixons, baixonets, serpentons, cornetes i sacabutxos; c) dues institucions corals: la capella musical de la Seu, formada per 25 intèrprets vocals i instrumentals, i la capella de Sant Joan del Mercat. A la comunicació hi apareix també una important aportació documental de caràcter musical, social i polític.
Die Autorin dieses Beitrags liefert wertvolle Informationen über die Tätigkeit der Musiker, die von 1700 bis 1707 unter der Obhut des Gemeinderats der Stadt Valencia standen. Diese musikalischen Aktivitäten wurden von verschiedenen Institutionen verwirklicht: a) die direkt der Gemeinde unterstehenden Trompeter (und Paukenschläger), deren Klangbild sie repräsentierten; b) die -ebenfalls der Gemeinde unterstehenden- Spielleute, die auf Prozessionen oder bei kirchlichen Feierlichkeiten mit dem ihnen eigenen Instrumentarium auftraten: Schalmeien, Fagotte, Altfagotte, Serpenten, Zinken und Posaunen; c) zwei Kirchenchöre: die Musikkapelle der Seu, die aus 25 Sängern und Instrumentalisten bestand, sowie die Kapelle Sant Joan del Mercat. Der Beitrag enthält darüber hinaus bedeutende musikalische, gesellschaftliche und politische Dokumente.
ca
de
En ocasió de la ratificació de les noces entre Carles III d'Habsburg i Elisabeth Christina de Braunsweig-Wolfenbüttel, celebrades a Barcelona el 1 d'agost de 1708, la ciutat catalana, que acollí la cort dels Àustries, esdevingué el teatre d'esdeveniments festius certament memorables, que marcaren de manera indeleble la història musical de tot Espanya. L'organització dels espectacles fou realitzada a Milà, des d'on foren comissionats els millors compositors i llibretistes del teatre d'òpera de l'època, entre els quals cal esmentar Antonio Caldara, Francesco Gasparini, Apostolo Zeno, Pietro Pariati, autors de Drammi in musica, Scherzi Pastorali, Feste teatrali, Serenate i Componimenti da camera.
Die Heirat zwischen dem Habsburger Erzherzog Karl und Elisabeth Christine von Braunschweig-Wolfenbüttel, die am 1. August 1708 in Barcelona feierlich vollzogen wurde, verwandelte die katalanische Stadt, die damals den Hof der Habsburger beherbergte, in den Schauplatz von denkwürdigen Festakten, die die Musikgeschichte ganz Spaniens nachhaltig prägen sollten. Die Schauspiele wurden in Mailand vorbereitet und von dieser Stadt aus wurden die besten Opernkomponisten und -librettisten ausgesandt. Zu der illustren Deputation gehörten unter anderem die Autoren des Drammi in musica, Scherzi Pastorali, Feste teatrali, Serenate und Componimenti da camera: Antonio Caldara, Francesco Gasparini, Apostolo Zeno und Pietro Pariati.
ca
de
Marcos Jesús Bertran fou un escriptor, musicòleg i crític musical que es distingí per les seves col·laboracions en diversos mitjans periodístics, com ara La Vanguardia i El Día Gráfico. Fou fundador i conservador del Museu del Teatre de Barcelona i publicà novel·les, llibrets de comèdies musicals, com ara Barnum, i diversos treballs d'art dramàtic. El seu caràcter emprenedor el dugué a organitzar, a Barcelona, el III Congrés Internacional de Teatre l'any 1929, en què publicà l'article "Una coreografía olvidada", on descrivia la bufonada o festa oferta a la Ciutat Comtal en honor a Felip V, en ocasió del seu matrimoni amb Maria Lluïsa Gabriela de Saboia el 1702. També publicà els títols El Gran Teatre del Liceu de Barcelona (1837-1930) i Los Maestros Cantores de Nuremberg, reflex aquest últim de la seva adscripció als corrents wagnerians.Les cartes que es conserven en el MAE (Museu de les Arts Escèniques) de Barcelona reflecteixen la bona relació, la confiança i el tracte quotidià que mantenia amb Felip Pedrell.
Marcos Jesús Bertrán Barcelona (1877-1934) war ein Schriftsteller, Musikwissenschaftler und Musikkritiker, der sich durch seine Beiträge in Tageszeitungen wie La Vanguardia und El Dia Gráfico hervorgetan hatte. Er war Gründer und Konservator des Museo del Teatro von Barcelona und veröffentlichte mehrere Romane, Librettos für Musikkomödien, wie zum Beispiel Barnum, und verschiedene Arbeiten zu Bühnenthemen. Seine Unternehmungslust brachte ihn 1929 dazu, den III. Internationalen Theaterkongress in Barcelona zu organisieren, für den er seinen Artikel "Eine vergessene Choreographie" verfasste, in dem er die "Momería", das Fest beschrieb, das Barcelona 1702 zu Ehren von Philipp V. anlässlich dessen Vermählung mit Gabriela von Savoyen veranstaltete. Aus seiner Feder stammen auch El Gran Teatre del Liceu de Barcelona (1837-1930) sowie das Buch Los Maestros Cantores de Nuremberg [Die Meistersinger von Nürnberg], das seine Bewunderung für Wagner belegt.Die im MAE von Barcelona aufbewahrten Briefe zeugen von den guten Beziehungen, dem Vertrauen und alltäglichen Umgang zwischen ihm und Felip Pedrell.
ca
de
L'autor del present article estudia el context històric, polític, musical i social de la Barcelona de 1708, en plena Guerra de Successió a la corona d'Espanya, produïda per la mort de Carles II de Castella el 1700, el qual no deixà successió directa. Un dels pretendents, l'arxiduc Carles d'Àustria, residí a Barcelona des de 1707. Casat per poders a Viena amb la princesa Elisabet de Brunsvic-Wolfenbüttel el 23 d'abril de 1708, es va fer la ratificació solemne del matrimoni a la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona, el dia 1 d'agost de l'any esmentat, acte que fou precedit per una solemne comitiva ciutadana per honorar l'entrada de la reina Elisabet a la ciutat; l'endemà a la tarda s'estrenà l'òpera Il più bel nome, d'Antonio Caldara, dedicada a la reina en homenatge, nel festeggiarsi il Nome Felicissimo / di / sua Maestà Cattolica / Elisabetta Cristina / Regina de le Spagne. L'autor fa una detinguda anàlisi de l'òpera, que esdevé la primera representada a Barcelona, i la primera òpera italiana estrenada a Espanya. Hom hi destaca la seva vàlua artística, especialment pel fet de pertànyer ja a una nova estètica, que depassa el darrer barroc per incorporar-hi elements significatius del nou estil emergent, el Galant.
Der Autor dieses Artikels untersucht den historischen, politischen, musikalischen und sozialen Kontext Barcelonas im Jahre 1708, mitten im Spanischen Erbfolgekrieg, der durch den Tod des Königs Karl II. von Spanien ausgelöst wurde, der ohne direkte männliche Nachkommen gestorben war. Einer der Thronanwärter, der Habsburger Erzherzog Karl, residierte seit 1707 in der Stadt. Nachdem er sich am 23. April 1708 in Wien per Vollmacht mit der Prinzessin Elisabeth Christine von Braunschweig-Wolfenbüttel vermählt hatte, fanden die eigentlichen Hochzeitsfeierlichkeiten am 1. August des selben Jahres in der barcelonischen Basilika Santa Maria del Mar statt. Der Trauung ging ein feierlicher Umzug voraus, mit dem die Bürger der Stadt den Einzug der "Königin Elisabeth" ehrten. Am folgenden Abend wurde die von Antonio Caldara komponierte Oper Il più bel nome uraufgeführt, die der Königin gewidmet war: nel festeggiarsi il Nome Felicissimo / di / sua Maestà Cattolica / Elisabetta Cristina / Regina de le Spagne. Der Verfasser des Artikels unternimmt eine ausführliche Analyse der Oper, bei der es sich um die erste Aufführung einer Oper in Barcelona sowie um die erste italienische Oper handelte, die in Spanien Premiere feierte. Er arbeitet dabei ihren künstlerischen Wert heraus, vor allem den Umstand, dass sie zu einer neuen Ästhetik gehört, die über den Spätbarock hinausgeht und signifikante Elemente des im Entstehen begriffenen Galanten Stils aufweist.
ca
de
El català Felip Pedrell (1841-1922) i l'italià Giovanni Tebaldini (1864-1952), tots dos compositors i musicòlegs, es van cartejar durant gairebé vint-i-cinc anys en l'època en què el tortosí cercava de poder veure representada la seva gran trilogia lírica: Els Pirineus. En aquest article s'analitza l'epistolari entre Tebaldini i Pedrell que es conserva a la Biblioteca de Catalunya per poder dur a terme una reconstrucció històrica que va des del moment en què Tebaldini s'interessa per l'obra de Pedrell fins a l'estrena del pròleg d'aquesta peça a Venècia, l'any 1897. A partir d'aquest estudi, es posa en evidència que les dades històriques de les diferents fonts documentals secundàries no es corresponen amb els fets que es descriuen a l'epistolari, sobretot pel que fa a les dates i als llocs de representació, que sembla que no van ser clars fins al darrer moment. A més a més, s'aporten dades sobre els recursos dels quals disposaven per preparar aquest esdeveniment, com també sobre el paper que van tenir en l'acollida d'aquesta obra a Itàlia. Finalment, cal dir que les informacions que es donen en el present article són una prova més de la ja coneguda odissea del procés d'estrena d'Els Pirineus.
Der Katalane Felip Pedrell (1841-1922) und der Italiener Giovanni Tebaldini (1864-1952), beide Komponisten und Musikwissenschaftler, unterhielten über fast fünfundzwanzig Jahre hinweg einen Briefwechsel, und zwar in einem Zeitraum, in dem Pedrell darum bemüht war, seine große lyrische Trilogie Els Pirineus aufführen zu können. In diesem Artikel wird die in der Biblioteca de Catalunya aufbewahrte Briefsammlung Tebaldini-Pedrell ausgewertet, um den historischen Prozess zu rekonstruieren, der in dem Moment beginnt, in dem sich Tebaldini für das Werk Pedrells interessiert, und mit der Premiere des "Vorspiels" dieses Stücks 1897 in Venedig endet. Die Studie belegt, dass die historischen Angaben der verschiedenen dokumentarischen Sekundärquellen nicht mit den Tatsachen übereinstimmen, die in der Korrespondenz beschrieben werden. Dies gilt insbesondere für die Zeit- und Ortsangaben der Aufführung, die offenbar bis zum letzten Moment nicht klar waren. Außerdem werden Daten zu den Mitteln beigesteuert, über welche die beiden Komponisten zur Vorbereitung des Ereignisses verfügten, sowie zur Rolle, die sie bei der Rezeption spielten, die das Werk in Italien fand. Abschließend ist darauf hinzuweisen, dass die in diesem Artikel gesammelten Informationen ein weiterer Beleg dafür sind, dass der Weg zur Premiere von Els Pirineus eine regelrechte Odyssee war.
ca
de
Anàlisi dels aspectes rellevants per a la traducció d'un text original en llengua alemanya: gènere i tipus de text, funció o funcions del text, mètode o mètodes de traducció, tipus de traducció i procediment de traducció per al text escollit; anàlisi de problemes de traducció pragmàtics, de convenció, específics de les llengües de treball i específics del text escollit. En l'anàlisi dels problemes de traducció s'inclourà la identificació i esment d'estratègies per a tenir en compte durant el procés de traducció (procediments i planificació). Als annexos s'hi inclourà una proposta de traducció d'un fragment de l'obra escollida que servirà d'exemple per a la justificació del treball.
Übersetzungsrelevante Analyse eines ursprünglichen Werkes auf Deutsch: Gattung und Textsorte, Funktion oder Funktionen des Textes, Übersetzungsmethode oder Methoden, Übersetzungsort und Übersetzungsprozess für den gewählten Text; Analyse der pragmatischen, konventionsbedingten, sprachenpaarspezifischen und textspezifischen Übersetzungsprobleme des gewählten Textes. In der Analyse der Übersetzungsprobleme wird auch die Identifizierung und Erwähnung der benutzten Strategien (Prozess und Planung) hinzugefügt. Im Anhang ist die vorgeschlagene Übersetzung von einem Fragment des Textes enthalten, die als Beispiel für die Begründung dieser These dienen wird.
ca
de
El compositor espanyol Octavio Vázquez (Santiago de Compostel·la, 1972) ha desenvolupat gran part de la seva activitat musical als Estats Units a partir d'un fort arrelament a la seva Galícia natal, una relació que marca la seva obra i la seva estètica, lligada a la tradició postromàntica. L'objectiu d'aquest text és analitzar la trajectòria que ha seguit el músic que presentem i atansar-se als trets compositius de la seva personalitat.
Der spanische Komponist Octavio Vázquez (Santiago de Compostela, 1972) hat einen Großteil seiner Musiktätigkeit in den Vereinigten Staaten verwirklicht, ohne dabei seine engen Beziehungen mit seiner Heimat Galizien aufzugeben, eine Beziehung, die sein Werk und seine in der postromanistischen Tradition verwurzelte Ästhetik bestimmt. Die Analyse seines Werdegangs und die Annäherung an seine kompositorischen Wesenszüge sind das Ziel dieses Textes.
ca
de
L'autora d'aquest article estudia pregonament i acurada l'important repertori teatral de la cort de Felip V durant la Guerra de Successió a la Corona d'Espanya, durant els anys 1703-1707. Begoña Lolo al·ludeix especialment al teatre amb música, expressió referida a les estructures teatrals en les quals la música esdevenia una part destacada en el desenvolupament de l'acció dramàtica. La cort felipista preferia especialment els repertoris italià i francès; l'espanyol, tot i l'actitud menyspreativa de la reina Maria Gabriela de Savoia, també fou objecte d'atenció especial, com es comprova amb els textos d'Antonio Zamora, A. Solís, Pedro Calderón de la Barca, Salvo y Vela, i així mateix, amb les músiques de José de Torres, Sebastián Durón, Juan Serqueira i Antoni Literes. L'estudi aporta un important apèndix documental.
Die Autorin dieses Artikels behandelt eingehend das umfangreiche Theaterrepertoire am Hof von Philipp V. in den Jahren 1703-1707 während des Spanischen Erbfolgekriegs. Ihr besonderes Augenmerk gilt dabei dem teatro con música. Mit diesem Begriff wurden Schauspiele bezeichnet, in denen die musikalische Komponente einen wesentlichen Anteil an der dramatischen Darbietung besafl. Am Hofe Philipps wurde vor allem das italienische und französische Repertoire gepflegt. Trotz der Verachtung, die die spanische Königin Maria Luisa von Savoyen gegenüber dem spanischen Theater empfand, wurde auch dieses Repertoire eifrig gefördert. Besonders beliebt waren Texte von Antonio Zamora, A. Solís, Pedro Calderón de la Barca, Salvo y Vela sowie Werke von Komponisten wie José de Torres, Sebastián Durón, Juan Serqueira und Antonio Literes. Die Studie wird durch einen reichhaltigen dokumentarischen Anhang vervollständigt.
End of preview. Expand in Data Studio

Dataset Card for ACAData

Dataset Summary

ACAData is a multilingual instruction tuning dataset containing parallel text paragraphs from the academic domain.

Supported Tasks and Leaderboards

The dataset is meant to be used for fine-tuning and benchmarking general purpose LLM's on Machine Translation tasks.

Languages

The dataset contains (mainly long) paragraph of scientific texts from the academic domain in many European language pairs. The language coverage and distribution of the dataset is represented in the following tables. For further details, we refer to the paper *add paper ref as soon as available (to be published).

Dataset Structure

ACAData is composed of two different subsets: ACAD-Train and ACAD-Bench. The first is intended for training while the second serves as the benchmarking split.

IMPORTANT:

ACAD-Train is released in raw format as a Parquet file where each row contains a paragraph aligned across multiple languages, with one language per column, with a total number of 739,211 raw instances. This corresponds to the dataset before conversion into the instruction format described in [CITE PAPER]. During conversion, each parallel pair is used to generate two instruction instances (one per translation direction), resulting in 1,478,422 training instances.

ACAD-Bench is also released in raw format as Parquet file, but in this case the entire dataset is contained, where each pair has already been duplicated and swapped to cover both translation directions. Total number of instances: 5,944. ACAD-Bench is ready to be used for model evaluation.

Data Instances

The key characteristics of ACAD-Train are the following: image/png

The key characteristics of ACAD-Bench are the following: image/png

Both splits have the following structure:

  lang1_code  lang2_code  lang1                                               lang2
0        ast         ca  Introducción al analisis forense con distribuc...  Introducció a l'anàlisi forense...
1        ast         ca  Creación de un almacén de datos...                 Creació d'un magatzem de dades ...
2        ast         ca  Monografía ilustrada sobre la i...                 Monografia il·lustrada sobre la...
3        ast         ca  Entrevista con el escritor alba...                 Entrevista amb l'escriptor alba...
4        ast         en  Afondamos nesti trabayu con abo...                 Following the short essay Topon...

On the other hand, even if ACAD-Bench is provided in raw format, the evaluations provided in the Evaluation section of [PUT PAPER HERE] have been carried out using the following structure (Catalan → English example):

{
    "id": "test_ca-en_abstract_dataset_{idx}",
    "task": "abstract_dataset",
    "lang": "ca-en",
    "conversations": [
      {
        "from": "human",
        "value": "Translate the following text from Catalan to English.\nCatalan: {lang1}\:"
      },
      {
        "from": "gpt",
        "value": "{lang2}"
      }
    ]
  },

Data Fields

  • lang1_code: ISO language code of the text in lang1 (the first text in the pair).
  • lang2_code: ISO language code of the text in lang2 (the second text in the pair).
  • lang1: The first text in the bilingual instance.
  • lang2: The second text in the bilingual instance.

Data Splits

The dataset contains two splits: train(ACAD-Train) and benchmarking (ACAD-Bench).

Dataset Creation

Curation Rationale

This dataset is aimed at improving the Machine Translation performance of LLMs in the academic domain.

Source Data

Translation pairs were harvested from the metadata of multiple European Academic repositories using the OAI-PMH protocol. For each harvested metadata record, we extracted the textual content from the record’s "description" field and used those texts as the source for candidate segments.

Initial Data Collection and Normalization

Using OAI-PMH, we inspected each record’s description field to detect multiple entries. When multiple entries were present, we extracted embeddings for each entry with LaBSE, computed pairwise cosine similarities, and selected translation pairs with similarity ≥ 0.80. Language identification was then performed using GlotLID.

For normalization, we applied preprocessing before embedding and language ID: stripped leading language markers (e.g., “(Spanish)”, “(eng)”); normalized punctuation and typography (converted all quotation marks and apostrophes to ASCII equivalents, replaced masculine ordinals “º” with degree symbols “°”, and converted superscript/subscript digits to regular digits); removed common inline markers (short bracketed/parenthesized codes, leading // or :); collapsed simple HTML tags; and collapsed repeated whitespace into single spaces. We also applied Unicode NFKC normalization and, where appropriate, lowercasing to ensure consistent tokenization and more stable embeddings.

Who are the source language producers?

In the following table, we provide a complete list of the source repositories from where the data were extracted (the shown number of instances is before deduplication).

image/png

Annotations

Annotation process

The dataset does not contain any annotations.

Who are the annotators?

[N/A]

Personal and Sensitive Information

No specific anonymization process has been applied. Personal and sensitive information might be present in the data. This needs to be considered when using the data for fine-tuning models.

Evaluation

Aggregated results for the XX ↔ EN and XX ↔ ES translation directions in ACAD-Bench dataset. Baselines are grouped into large-scale proprietary general models, medium- to small-sized open-weights models and dedicated MMNMT models. For every metric, the top-scoring system is shown in bold. For a more detailed evaluation analysis, please refer to the paper.

xx → en
Direction Model d-BLEU BP Blonde Comet Comet-Kiwi
XX → EN GPT-mini 46.03 1.00 0.60 0.84 0.77
GPT-nano 41.30 0.97 0.55 0.84 0.78
Gemini-2 48.65 1.00 0.61 0.84 0.77
Gemini-2.5 45.10 0.98 0.58 0.84 0.77
Llama-3-8B 43.12 0.99 0.56 0.83 0.76
Gemma-3-27B 46.37 0.98 0.59 0.84 0.77
MADLAD-7B 38.69 0.86 0.51 0.81 0.77
Salamandra-2B 37.09 0.92 0.52 0.82 0.75
  + ACADTRAIN 48.45 1.00 0.61 0.83 0.76
Salamandra-7B 45.87 0.99 0.59 0.83 0.76
  + ACADTRAIN 50.07 1.00 0.62 0.84 0.76
en → xx
Direction Model d-BLEU BP Blonde Comet Comet-Kiwi
EN → XX GPT-mini 45.01 0.99 - 0.86 0.82
GPT-nano 43.78 1.00 - 0.86 0.82
Gemini-2 48.00 0.99 - 0.87 0.82
Gemini-2.5 47.75 0.99 - 0.87 0.82
Llama-3-8B 39.87 0.99 - 0.85 0.81
Gemma-3-27B 46.29 0.99 - 0.86 0.82
MADLAD-7B 36.08 0.82 - 0.83 0.80
Salamandra-2B 32.91 0.90 - 0.83 0.78
  + ACADTRAIN 46.86 0.98 - 0.86 0.81
Salamandra-7B 42.55 0.98 - 0.86 0.81
  + ACADTRAIN 49.20 0.98 - 0.86 0.81
xx → es
Direction Model d-BLEU BP Blonde Comet Comet-Kiwi
XX → ES GPT-mini 60.60 0.98 - 0.86 0.82
GPT-nano 57.88 0.99 - 0.86 0.82
Gemini-2 62.02 0.99 - 0.86 0.82
Gemini-2.5 61.43 0.98 - 0.87 0.82
Llama-3-8B 55.4 0.98 - 0.86 0.81
Gemma-3-27B 60.71 0.98 - 0.86 0.82
MADLAD-7B 43.44 0.76 - 0.83 0.81
Salamandra-2B 50.09 0.92 - 0.85 0.80
  + ACADTRAIN 61.97 0.98 - 0.86 0.82
Salamandra-7B 57.55 0.98 - 0.86 0.82
  + ACADTRAIN 63.60 0.98 - 0.86 0.82
es → xx
Direction Model d-BLEU BP Blonde Comet Comet-Kiwi
ES → XX GPT-mini 54.19 0.99 - 0.86 0.81
GPT-nano 51.95 0.99 - 0.86 0.81
Gemini-2 60.28 0.99 - 0.86 0.81
Gemini-2.5 57.61 0.99 - 0.86 0.81
Llama-3-8B 52.12 0.99 - 0.85 0.80
Gemma-3-27B 57.31 0.99 - 0.86 0.81
MADLAD-7B 40.13 0.79 - 0.83 0.81
Salamandra-2B 47.84 0.94 - 0.84 0.80
  + ACADTRAIN 60.09 0.99 - 0.86 0.81
Salamandra-7B 55.65 0.98 - 0.86 0.80
  + ACADTRAIN 61.61 0.99 - 0.86 0.81

Considerations for Using the Data

Discussion of Biases

No specific bias mitigation strategies were applied to this dataset. Inherent biases may exist within the data.

Other Known Limitations

The dataset contains data of the academic domain. Applications of this dataset in domains or languages not included in the training set would be of limited use.

Additional Information

Dataset Curators

Language Technologies Unit at the Barcelona Supercomputing Center ([email protected]).

Funding

This work is funded by the Ministerio para la Transformación Digital y de la Función Pública - Funded by EU – NextGenerationEU within the framework of the project Modelos del Lenguaje.

This work has been promoted and financed by the Government of Catalonia through the Aina project.

This work is funded by the Ministerio para la Transformación Digital y de la Función Pública - Funded by EU – NextGenerationEU within the framework of the project ILENIA with reference 2022/TL22/00215337.

Licensing Information

This work is licensed under an Attribution 4.0 International license.

Citation Information

[N/A]

Contributions

[N/A]

Downloads last month
-